Toqueu el cel amb les dues mans, castelleres!

Tarda d’assajos al local dels Castellers de la Vila de Gràcia. Converses, jocs, riallades i ganes de fer, entre tots i totes, alguna cosa important, ben construïda i il·lusionadora. Un repte. Per exemple, un castell. O uns quants. Més elaborats i arriscats. O més senzills. No tothom arriba a la mateixa hora a l’assaig. Alguns venen de la feina. D’altres, de l’institut o l’escola. Hi ha molts pares i avis. L’Ari, la Clara, l’Estela i la Júlia, quatre de les més joves de la colla, ja fa una bona estona que corren, salten, miren, aprenen i es fixen en els més grans. Per la seva edat i complexió física, poden ser acotxadores, dosos o enxanetes. “Les meves germanes es van apuntar als castellers graciencs i em van dir si jo també volia fer-ho, i vaig respondre que sí, esclar. I de seguida em va agradar”, ens explica l’Ari, de 10 anys: “He caigut algun cop de dalt fins a la pinya, però no ha sigut res seriós. Per això són tan necessaris els assajos. Per no posar-nos nerviosos, fer-ho cada cop millor i entendre’ns tots”. Un nerviosisme que és sinònim de responsabilitat.

La Clara, de 12 anys, diu que, quan estàs a tanta alçada, “és bàsic mirar recte”. Un dia, va veure un cartell pel carrer que gairebé era una invitació directa a ella per apuntar-se a una activitat amb una pila d’anys de tradició, però nova per a ella. “Al principi, no coneixia ningú d’aquí. Ara tots som amics. Una de les millors coses del món dels castells és que et permet conèixer gent d’edats diferents: des de nens i nenes fins a persones adultes”, explica, i admet que “de vegades, he plorat abans de començar a pujar i després d’aconseguir la torre, és l’emoció”.

L’Estela, de 13 anys, fa estona que té ganes de xerrar, i no ha pogut evitar interrompre les seves companyes. És lògic: se sent orgullosa del que fa i de la seva evolució dins de la colla. “Jo sí que prefereixo mirar cap avall. Em sento més segura. L’equilibri és important, tant com els assajos, perquè saps que ens portaran a algun lloc, i aquest lloc és fer castells diferents i millors”, reflexiona, abans de cedir la paraula a la més petita, la Júlia, de 6 anys. Ella, que pot ser acotxadora o enxaneta, depenent de la complexitat del castell, no té cap problema per reconèixer-se com a una “noia valenta”. A més, li encanta utilitzar el local d’assaig per “jugar amb els joves que formem part del grup de la canalla, entre castell i castell. En un futur, quan sigui més alta, m’encantaria estar en el lloc dels dosos”, assegura.

LA DONA ES REIVINDICA AL MÓN CASTELLER

“La incorporació de la dona ha sigut clau en l’actual segona edat d’or del castells. A partir dels anys 80 del segle passat es produeix una revalorització de les tradicions catalanes, i els castellers en som una part importantíssima”, afirma Cauê Llop, que té el lloc de lateral a la pinya dels castells i forma part de l’equip tècnic de la colla. “El lema casteller és Força, equilibri, valor i seny”, recorda, i no hi ha dubte que en les instal·lacions on som s’hi respiren profundament els quatre lemes. De fons, sentim la veu d’Oriol Vilajosana, membre del cos tècnic de l’agrupació. Dona instruccions al tronc del castell: “Vinga, cames fortes! I tu, vigila amb els colzes i el cap”. Mentre baixa la xarxa de protecció -imprescindible per garantir l’absoluta seguretat quan s’assagen construccions complicades- el Cauê ens informa que “a partir dels 4 anys, nens i nenes poden començar a fer castells”. A què espereu, doncs, pares, mares i criatures?

Una colla molt viatgera

“Els Castellers de la Vila de Gràcia sortim molt fora de Barcelona, i hem estat a Granollers, Vic i Reus, però també a Bèlgica, la República Txeca, Polònia o el Canadà”, comenta, content, Cauê Llop. A través de la web www.cvg.cat ens mantenen al dia de les seves activitats i ens conviden, per què no, a sumar-nos a una formació que és un dels orgulls de la vila. Als assajos, que normalment són un parell per setmana, al número 7 del carrer Alzina, s’hi reuneixen entre 150 i 200 persones. Tot un espectacle. Un homenatge a l’esforç, a la cultura popular i a unes arrels que, gràcies a la canalla, no deixen de ser regades.