No som maldestre, tenc dispràxia!

S’acosta el moment d’anar de viatge d’estudis i Carles, un nin de 10 anys a qui li encanta estar amb els amics, no hi vol anar. Arran de la confusió del seu entorn, Carles m’explica què és el que passa. Resulta que no sap lligar-se els cordons de les sabates, li costa molt embotonar-se els pantalons i les camises i, fins i tot, si està en un ambient amb molt de moviment o té pressa, les cremalleres se li resisteixen molt. En posar-se la samarreta, si està a l’inrevés, sol trigar una estona a girar-la i posar-se-la i, tot i això, a vegades encara no sap si se l’ha col·locada bé. A Carles li fa vergonya anar de viatge i que els seus companys puguin adonar-se d’aquests problemes i riure’s d’ell.

dispràxia del desenvolupamentel problema s’inicia en la primera etapa de la vida del nin i es manté al llarg de la seva vida.

La dispràxia pot afectar el desenvolupament d’habilitats motores importants com caminar i saltar. També pot afectar les habilitats motores fines, com ara els moviments de la mà necessaris per escriure amb claredat o els moviments de la boca i la llengua necessaris per pronunciar les paraules correctament.

Sovint la dispràxia no és diagnosticada ni reconeguda, no es coneix tan bé com altres dificultats d’aprenentatge i d’atenció com la dislèxia i el TDAH, tot i que és gairebé tan comuna com aquestes i amb freqüència es presenten de manera conjunta. Segons les investigacions, entre el 6% i el 10% de tots els nins tenen símptomes de dispràxia i és un trastorn més freqüent en els nins que en les nines. S’ha de tenir en compte que no n’hi ha dos casos idèntics, hi ha diferents graus d’afectació i cada nin presentarà unes característiques o unes altres, però hi ha un denominador comú, i és que, normalment, els afectats són vistos com a nins maldestres, sense que ningú entengui realment quin és l’origen del problema.

Hem de tenir en compte que el procés d’aprenentatge de qualsevol habilitat consta de dues fases:

• Una fase intencional, en què el subjecte exerceix un control voluntari en el conjunt de les accions necessàries per fer una tasca.
• Una fase d’automatització, en què el sistema nerviós del subjecte consolida cada acció per executar la tasca amb el menor cost d’atenció.

Els nins amb dispràxia no arriben a la fase d’automatització, de manera que necessiten planificar en excés els moviments que han de fer per dur a terme cada activitat. Així, quan aprenen un joc o una habilitat nova, han d’organitzar els seus actes una vegada i una altra.

A més, exerceixen sempre un control voluntari extremadament costós que implica una fatiga que no sempre és reconeguda.

Així doncs, no és el mateix trobar-nos davant d’un nin de quatre anys que no aconsegueix pentinar-se amb habilitat que amb un que en tingui deu amb aquest mateix problema. És d’esperar que el segon d’aquests nins ja tingui automatizada la pràxia quotidiana del pentinat i que el primer es trobi encara en ple període d’aprenentatge d’aquesta activitat.

Per entendre millor això, recorda el moment en què vares aprendre una activitat nova que t’ha costat esforç; per exemple, quan vares aprendre a conduir. Al principi (fase intencional) has d’estar alerta a tot, totalment concentrat en cada acció que fas (canvi de marxa, embragatge, fre...). Totes aquestes accions a poc a poc es van relegant a altres parts del sistema nerviós central, en què deixen empremta, i es van automatitzant. El teu sistema nerviós central ha pres el comandament. Aquesta automatització és la que et permet conduir cada vegada amb més soltesa sense la necessitat de pensar en allò que fas. Imaginau com de cansat que seria el dia a dia si no aconseguíssim això.

A l’escola, pot afectar la lectura i la rapidesa en l’escriptura, el maneig espacial del quadern, fins al punt de no aconseguir fer les columnes per als comptes de sumes i, encara menys, fer tasques de geometria. En educació física, els nins amb dispràxia poden mostrar-se desganats i poc participatius.

En l’àmbit familiar, aquest trastorn pot generar situacions complexes, ja que fins i tot les accions més quotidianes, com ara el maneig de la roba, poden resultar dificultoses o impossibles.

Resulta molt frustrant saber com es fan les coses però no ser capaç de dur-les a terme. Per tant, no hem de subestimar mai l’esforç que realitzen aquests nins i hem de tenir en compte que necessitaran més temps en les activitats diàries i motivar-los, ja que l’autoestima se’n pot veure afectada.

I no hem d’oblidar que és necessari transmetre missatges positius. Ja ho va dir Daniel Radcliffe (actor de Harry Potter que té dispràxia) en una xerrada, intentant animar una nina de deu anys: “El fet que algunes coses et resultin més difícils només farà que siguis més valerós, que t’esforcis més i que siguis més imaginatiu a l’hora de trobar solucions per als problemes”.

Marina Musolas és terapeuta ocupacional de Creix