INFÀNCIA
FRANCESC MILLAN

Els nens d'Idomeni. Infanteses trencades per una guerra

Síria ja fa temps que va quedar enrere. Milers de famílies van haver de fugir d’una guerra que els ho ha pres tot. Ara busquen refugi en una Europa que els gira l’esquena. El seu èxode, una gran crisi humanitària, té rostre de criatura

INFANTESES TRENCADES PER UNA GUERRA / IGNACIO MARÍN Zoom

El 60% de la població que malvivia a Idomeni eren menors de setze anys. Tot i això, la majoria d’aquests infants fa temps que van deixar de ser-ho. Són criatures que vénen de viure una guerra que han vist de massa a prop i, després d’un llarg i perillós viatge, han de conviure amb la frustració i la precarietat que significa la crisi de refugiats. Després del desallotjament d’Idomeni a finals de maig viuen en els diferents campaments oficials repartits pel nord de Grècia, habilitats pel govern grec i la Unió Europea. Sense educació, mancats de recursos i en molts casos d’atenció familiar, continuen sobrevivint en un dia a dia que els ha robat la infantesa i, en certa manera, també el futur. Tot i que ja no existeix, Idomeni encara ressona a prop.

A l’interior de la tenda fa signes de dolor i s’acarona la panxa. L’arribada imminent del seu fill ja es comença a notar i les puntades i contraccions ja molesten. De rostre morè i ulls verds, s’hi descobreix la figura de la Suhaila, de vint-i-dos anys i embarassada de nou mesos.

Per arribar a Idomeni van haver de recórrer, com molts, un llarg viatge que a ella encara li provoca malsons. “De Síria vam arribar a Turquia caminant i ens hi vam estar dos mesos. Allà vam contactar amb una màfia que ens va portar fins a Grècia”, recorda la Suhaila. El trajecte per creuar el mar Egeu, uns deu quilòmetres, va durar deu hores. El tripulant del vaixell es va desentendre de la nau quan van creuar la frontera turca i va abandonar els seus passatgers. Perduts enmig del mar i sense cap persona que controlés la pastera, van haver d’esperar sis hores a ser rescatats per la policia grega.

Ara, quan el naixement del seu fill hauria de ser imminent, la Suhaila té por perquè desconeix el seu estat de salut. Fa sis mesos que no es fa una ecografia i, des del seu periple per arribar a Idomeni, ningú ha comprovat l’estat del nadó. “Fins i tot em fa por que el meu fill neixi mort”, confessa amb dolor.

La Suhaila fa sis mesos que no es fa una ecografia i ningú ha comprovat l’estat del nadó

Es nega a parlar d’un futur que també l’atemoreix. I la frustra. “Quin futur hi ha enmig de la merda?”, pregunta la futura mare sense embuts. La Suhaila, que es mostra valenta davant les adversitats, té clar què explicarà als seus fills quan siguin grans. “La veritat: hem hagut de marxar del foc i de la lluita per intentar tornar a començar en un lloc més segur, lluny de la guerra”, recita gairebé de memòria. Se senten enganyats. Les seves vides s’han tornat a trencar. Per segona vegada.

Per la seva banda, la Nadima fa quinze dies que ha donat a llum al seu novè fill. El seu lloc de naixement sempre serà Idomeni. A l’interior d’una tenda, extremadament petita perquè hi visquin tantes persones, el petit Hamza dorm a terra entre mantes, fum, pols i crits dels seus veïns. El seu pare l’amanyaga sota l’atenta mirada dels altres fills, però la criatura sembla que té massa son per esverar-se.

“Abans ho teníem tot i ara vivim del que ens donen”

Nadima - Refugiada

Els infants, en la majoria dels casos, es passen el dia jugant. Molts d’ells no han anat mai a l’escola. “Si algun dia han de tornar a l’escola o, si més no, a portar una vida més ordenada, no sé si en seran capaços”, qüestiona el pare. Idomeni tampoc pot garantir les necessitats d’una família tan gran. El menjar escasseja i els aliments que reparteixen les diferents ONG sempre queden curts. “Això és Europa?”, s’enrabia ella. La roba també els porta problemes. Un dels fills, el Yuçef, de nou anys, ensenya les llagues dels peus que no acaben de curar. Porta unes sabates de nena, dues talles petites. “Abans ho teníem tot i ara vivim del que ens donen”, lamenta la Nadima.

MIRADES QUE CANVIEN

L’Ahmed, un nen kurd de sis anys, també pateix les conseqüències de la barbàrie. Com a molts, la guerra li ha canviat el caràcter. El seu pare confessa que des del conflicte a Síria el seu fill va desenvolupar una tartamudesa que encara avui arrossega. “Parla poc i quan ho fa tartamudeja, la seva mirada ha canviat”, expliquen els seus pares, el Marwan i l’Azahara. No és l’única seqüela. L’Ahmed, igual que molts dels nens d’Idomeni, es posa nerviós i s’atemoreix quan veu sobrevolar un helicòpter o un avió pel cel del camp de refugiats. “Han hagut de presenciar massa dolor”.

Mentrestant fa vuit mesos que l’Ahmed i la seva família van marxar de Kobane, on tenien casa seva, i van fugir de les urpes de l’Estat Islàmic. “Dos dies abans de marxar i amb la guerra començada, l’Estat Islàmic va assassinar i decapitar el meu pare i els meus tiets”, lamenta el Marwan. Ara aquesta família, cansada de malviure a les portes d’una Europa que els rebutja, s’està plantejant tornar a Síria. “Som kurds i no ens volen enlloc”, es resigna el pare. La millor opció, diuen, és tornar a casa i reunir-se amb la família que encara els queda. És per això que el Marwan ha fet entendre a l’Ahmed i els seus germans la situació. Els ha explicat que possiblement hauran de tornar a Síria i que fer-ho pot significar anar a morir. “No els vull enganyar, han de saber que ningú ens vol i ser conscients que si tornem a Síria les probabilitats de morir són molt altes. Al cap i a la fi serem una família morta més i tres nens morts més”.

ELS ALTRES NENS

Assegut a la vora d’una foguera improvisada, fuma el seu onzè cigarret del dia. Es diu Mohammed, té setze anys i va fugir de Síria perquè a la seva edat estan gairebé obligats a combatre. “Em volien obligar a lluitar i jo mai m’he vist capaç de matar ningú”, fa memòria, envoltat d’un grup d’amics que ha conegut a Idomeni. Els seus pares es van haver de quedar a Síria enmig d’una guerra que el preocupa. “Cada dia intento parlar amb ells per saber si estan bé. Em fa por la guerra, l’he vist i sé de què parlo”, sentencia amb una maduresa impròpia de la seva edat. Va venir sol perquè no hi havia prou diners per pagar tres viatges.

"Em fa por la guerra, l’he vist i sé de què parlo".

Mohammed - Refugiat

Amb només setze anys coneix massa bé què és la desesperació. “Cada dia que passo a Idomeni és un dia perdut, per a mi i per al meu futur” confessa. Joves d’entre catorze i vint anys que malgasten els seus dies entre esperes, mirades perdudes, cigarrets i partides de cartes. El seu futur també l’han deixat de banda i els propòsits de vida que tenien han canviat dràsticament. “El meu somni és viure en pau, amb els meus pares”, diu el Mohammed. Desitja, també, formar una família i trobar una bona feina.

Mentre s’encén un altre cigarret, el dotzè, admet que cada dia abans d’anar a dormir es pregunta què deuen estar fent els seus pares en aquell moment. Tot i la maduresa que mostra, el Mohammed no és més que un nen que, a les nits, també troba a faltar els seus pares.