T. GILBERT

Jo de gran vull ser... Qui vol triar l'ofici dels pares?

Fa uns anys, l'ofici s'aprenia a casa seguint l'exemple de pares i avis. Ara les arrels professionals s'han perdut i els fills han guanyat llibertat per triar

Els pares dels actors Aina i Marc Clotet són metges. "Tant la mare com jo mateix vam insistir perquè no seguissin la nostra professió", explica Bonaventura Clotet, especialitzat en malalties infeccioses. Al mateix temps, els fills van pensar que si triaven la feina dels pares mai no tindrien una identitat pròpia, que estarien a l'ombra dels seus pares. "Volíem que escollissin el que els fes feliços, perquè, sincerament, la vida és curta per dedicar-te a una cosa que no t'agrada", continua explicant el Bonaventura. Així doncs, el Marc i l'Aina van tenir llibertat a l'hora de triar professió. El fill va començar estudiant Esade i va continuar treballant per a empreses internacionals. La filla, comunicació audiovisual i després teatre. Després el Marc penjava l'hàbit de la seva primera professió i se n'anava a Nova York per formar-se en arts escèniques. Avui tots dos són actors reconeguts.

I malgrat les diferències d'oficis, malgrat que un actor no tingui res a veure amb un metge, com d'entrada es pot pensar, s'han adonat que tenen "molts punts de coincidència", tal com opinen Bonaventura Clotet i Anna Fresquet, els pares dels dos joves actors. "Tots quatre vivim la nostra professió de manera molt apassionada. I, sincerament, és una de les grans sorts de la vida dedicar-te a fer el que t'agrada, perquè la feina et demana moltes hores", afirmen.

Els testos i les olles

L'actor Guillem Albà va tenir clar que volia escollir el mateix ofici que els pares. Se n'havia imbuït tant des de petit que ni tan sols es plantejava ni s'imaginava dedicant-se a cap altra professió. Els seus pares, Albert Albà i Olga Jiménez, juntament amb Núria Benedicto, formen la companyia de titelles L'Estaquirot (www.estaquirot.com). Creen espectacles i després els representen per tot Catalunya. "Jo anava a totes les sortides amb ells amb la furgoneta", diu. Però és que també havia presenciat el procés de creació, els assajos i havia escoltat totes les converses. De gran el Guillem ha entès que el teatre és una feina molt absorbent, però de petit havia arribat a preguntar als seus pares per què en parlaven tot el dia, a tots els àpats, amb tots els amics.

D'anècdotes, el Guillem en té un pou, però una de curiosa és que de tant anar a teatres amb els seus pares i veure representacions va aprendre ben aviat què volia dir estar en silenci i tenir paciència durant una hora com a mínim. "Si m'avorria, sabia que m'havia d'aguantar perquè durant una hora ben bona havia d'estar escoltant i observant el que feien els pares en aquell teatre", diu. I conclou: "Quan fèiem bolos em mirava les obres des de la platea, i això que ja me les coneixia totes, des del principi fins al final". També hi havia dies que demanava que el deixessin dormir darrere de l'escenari on ells actuaven. Quan va començar a ser més gran, els seus pares li permetien anar a mirar una pel·lícula en un cinema proper. I mirant teatre i observant tot el que feien els seus pares, el Guillem es va fer gran i va voler començar a crear els seus espectacles. Va acabar l'ESO perquè sabia que l'havia d'acabar, però a les tardes ja estudiava teatre. I quan va acabar l'institut es va matricular a l'escola de teatre Berty Tovías.

"És la manera de fer teatre que he après, partint des de zero, fent-ho tot". Ara mateix, Guillem Albà ja ha produït tres espectacles, i el tercer, Trau , el representa avui mateix, 6 d'abril, a l'Escorxador de Lleida.

"Amb Trau m'he acostat molt a les titelles i al teatre d'objectes dels pares, perquè tenia moltes ganes de fer-ho". Esclar que el Guillem fa teatre per a adults, i els seus pares, amb l'Estaquirot, per a criatures. Però la vinculació és molt estreta. Ara tots tres comparteixen local d'assaig i furgoneta per als bolos. "També m'ajuden amb l'escenografia", explica el Guillem. I ara, més que mai, es passen tot el dia parlant de teatre, tot i que val a dir que ara ja no li sembla tan estrany.

Poder escollir

En aquest sentit, Ariadna Pérez-Domingo, psicòloga del CSMIJ de la Fundació Sanitària Sant Pere Claver, considera que els fills han de poder escollir la professió partint dels seus desitjos, no de les expectatives dels pares. "Si coincideix amb la del pare o la mare, perfecte, però si no, també".

I encara més, si els fills escullen la mateixa professió que els pares també han de tenir llibertat per fer-ho a la seva manera. "Si el fill vol ser advocat i els pares tenen un bufet d'advocats, el fill ha de tenir la llibertat de decidir si es vol quedar el bufet o prefereix viatjar pel món fent d'advocat". És a dir, el fet de triar la mateixa professió tampoc no l'ha de condicionar per seguir els mateixos passos professionals.

La psicòloga també exemplifica el cas de les empreses familiars, en les quals sembla que els fills tenen el futur marcat. Però també deixa clar que "ha de ser el fill qui ho ha de triar, per molts avantatges que tingui quedar-se amb el negoci de la família". És responsabilitat dels fills decidir el seu ofici per molt que els comporti pèrdues.

Per la seva banda, la catedràtica de sociologia Marina Subirats afirma que triar el mateix ofici que els pares era molt habitual fa anys. L'ofici s'aprenia a casa, perquè hi havia una tradició familiar de dedicar-se sempre al mateix. "Aquest interès en la continuïtat de l'ofici familiar s'ha perdut, perquè hem guanyat en llibertat", reflexiona Subirats. I al mateix temps que "hem guanyat llibertat, també hem perdut les arrels". Una cosa ha anat lligada amb l'altra.

Els fills han perdut arrelament perquè han triat fer un camí propi i diferent del dels pares. I sobretot ha estat així en les noies, que no han volgut imitar la mare quedant-se a casa, sinó que s'han format, han estudiat i han triat un ofici. "Les nenes d'avui ja tenen models de mares amb una professió per imitar, perquè tenen mares treballadores, però fa uns anys no era així".

La sociòloga Marina Subirats també assenyala que la continuïtat en l'ofici encara es dóna en empreses mitjanes i petites, perquè els fills veuen tot el que fan els pares i creixen mamant l'empresa a casa. A més, també es dóna més entre els nois -que sovint opten per quedar-se amb el negoci familiar- que en les noies. En canvi, en el cas dels assalariats no es dóna tant que els fills vulguin seguir la petjada professional dels pares, perquè els fills no veuen el que fan els pares. "I és que en moltes ocasions els fills no saben exactament en què consisteix la feina dels pares", afirma la sociòloga Subirats.

Per acabar, el psicoterapeuta Xavier Costa indica que el procés de construcció de la identitat dels fills es consolida en l'adolescència: "Serà la base del futur adult, amb les seves idees i valors, que condiciona també la tria de la professió". Així doncs, el més important és que "els pares facilitin que l'adolescent triï lliurement seguint les seves pròpies idees i projectes". També s'ha de sentir respectat en les seves decisions. En aquest procés, "un adolescent tant pot identificar-se amb la professió dels pares, i, per consegüent, triar la mateixa, com pot necessitar diferenciar-se'n i allunyar-se'n al màxim". Tant una tria com l'altra formen part del "procés de construcció de la seva identitat", conclou Costa.