"Un fill sempre et perdona"

L'avi m'explicava contes de manera meravellosa. L'àvia m'explicava llegendes, històries mitològiques del País Basc i de Galícia, que apareixen a les meves novel·les, històries d'esperits, de fantasmes, de bruixes. Jo també ho explico als meus fills, els explico històries que fan una mica de por i que estimulen la imaginació.

I a tu, què et fa por?

Sovint es diu que els pares som capaços de fer qualsevol cosa pels fills i, fins a cert punt, és normal. Però no ens adonem que un nen estima els seus pares de manera absolutament incondicional, i amb això cal vigilar molt.

Per què?

Perquè els adults, quan una persona estimada ens fa patir, normalment som capaços d'establir-hi una distància. Un nen això no ho sap fer. Un nen t'estima de manera tan absoluta que podries gairebé arribar a destruir-lo i ell sempre tornaria a tu, sempre et perdonaria. El pare o la mare poden ser uns monstres, que el seu fill, mentre sigui un nen, sempre se'ls estimarà. Quan creixi ja serà una altra cosa, esclar. A un nen li pots arribar a fer molt mal.

Això apareix a El guardià invisible

Sí, hi exploro diversos aspectes de la maternitat, com ara la maternitat perversa, capaç de fer molt mal a un fill. A banda d'això, també hi ha un altre aspecte de la meva vida que sempre m'havia resistit a fer servir, i en aquesta novel·la i en l'anterior, hi apareix, que és el dolor que et queda del passat, un dolor enquistat.

¿Et refereixes a un fet de la teva infància?

No ho acostumo a dir, tot això, quan m'entrevisten, però a mi, quan tenia quatre anys, se'm va morir una germana, una de més petita. Va estar un any malalta i va morir de leucèmia. Allò va ser devastador. No sé com vam ser capaços de continuar. Va ser tristíssim. A la meva família tothom va quedar destrossat i la tristesa i el dol van durar molts anys.

Quin rastre pot haver deixat aquest dolor en la vida dels teus fills?

D'una manera o altra els deu haver afectat. Però, sent positius, suposo que en part deu ser l'origen d'una manera de fer meva que consisteix a no fer durar les coses dolentes, de procurar celebrar el que és bo, d'esforçar-me per viure aprofitant el moment. Quan ets petita i, de cop, descobreixes que també els nens es poden morir, resulta realment terrorífic. Però al final sents un desig molt intens d'estimar a qui tens al costat.

I com es concreta aquest sentiment?

Mira, una cosa que em molesta i que intento evitar és el ritme d'exigències que la societat ens imposa a tots i, sobretot, als nens. Quan vas a parlar amb els mestres, tant és si treuen bones o males notes, sempre t'acaben dient que el teu fill ha d'esforçar-s'hi més. Algun cop, després d'una reunió a l'escola, m'he assegut amb els fills per dir-los que s'hi esforcin més i he pensat: però què estàs fent?, quin sentit té convertir la seva infància en una cursa constant? I em rebel·lo.

És una pressió constant i sovint absurda.

Hi ha un moment, quan a l'escola comencen a ser més exigents, que els pares també ens hi tornem i oblidem l'amor incondicional que sentíem els primers anys, quan tot el que feien ens semblava meravellós, penjàvem a la nevera tots els dibuixos. Per què ho deixem de fer quan es van fent grans? Per què, de sobte, només els diem que s'hi han d'esforçar més, que han de ser més endreçats, que ho facin tot millor?

Sí. ¿Potser perquè ens tornem impacients?

De fet, hi ha dies que m'aturo a pensar i veig que tot el que els he dit durant el dia són només ordres. Fes això. Fes allò altre. I no pot ser. Que els professors facin la seva feina, però la feina d'una mare és omplir-los d'amor.