02/05/2015

“La felicitat no te l’expliquen”

3 min
“La felicitat no te l’expliquen”

Recordo els diumenges a la tarda, que les meves filles tenien molts deures i jo em posava amb elles a treballar a la taula, fent-los companyia, perquè sempre havia d’acabar dibuixos i contes. Per elles això era un consol perquè sentien que no estaven soles fent uns deures que havien d’entregar l’endemà. Jo no sé a casa teva, però a casa meva els deures sempre s’han fet a l’últim moment.

A casa meva també.

I el diumenge a última hora, quan falten deu minuts per sopar, comencen a sortir deures com flors a la primavera. ¿Però no havíem quedat que no n’hi havia? Doncs en surten de tot arreu. I et pots enfadar o et pots posar a treballar al costat de les teves filles, que és el que feia jo.

Que tal l’adolescència?

Ara quedaré malament, però la recordo com una cosa terrible. Em va anar bé parlar-ne amb amigues que tenien fills més grans. Em deien que estigués tranquil·la, que passaria. Però estava segura que només m’ho deien per calmar-me. No me’n refiava.

I tenien raó?

Sí, realment l’adolescència passa i quan l’has deixada enrere t’adones de tota la feina que has fet resistint o escoltant en moments que no t’anava bé. Potser se t’estava cremant la truita de patates i la teva filla t’estava explicant vés a saber quina història. Però hi has de passar. El problema és que t’acaben contagiant.

El què?

Tot el que viuen durant l’adolescència és tan vital que t’acaben contagiant l’angoixa. Si no te la passen és que no hi ha diàleg, perquè la felicitat no te l’expliquen mai. Només t’expliquen el que no els va bé. Un altre tema és la vocació. També és dur.

Ja.

Quan tu has sigut una persona vocacional, penses que tothom ha de viure la seva professió de la mateixa manera. I no. Hi ha qui té clar què vol fer i qui no. I això ho descobreixes amb els fills, i no saps com fer-los sentir entusiasme per una cosa que hauran de fer tota la vida.

¿I com es fa per contagiar aquest entusiasme?

Doncs fer que el vegin en tu. Però sempre et queda el dubte de si ho has fet correctament, si has fet estudiar els fills als llocs adequats. Aquests dubtes t’acompanyen sempre.

Què t’ha anat bé?

Imposar horaris per a tot. Jo treballo a casa i sense horaris no hauria pogut fer res. Posar-nos totes tres a treballar plegades ha ajudat a millorar la seva capacitat de concentració. Cal acotar el temps per fer una cosa. En canvi, el que no m’ha funcionat és la cuina.

No?

Els dinars i els sopars, no hi havia manera. Potser jo preparava uns fideus amb molta il·lusió i elles el tastaven i em deien que eren més bons els que feien a l’escola.

Ja és gruixut, això!

Jo em quedava frustrada però al mateix temps contenta de saber que a l’escola les tractaven bé. Sempre hi ha d’haver un consol en tot.

Què t’agrada especialment?

Que em vinguin a explicar coses, que em parlin de què els preocupa. Ho valoro moltíssim. I també m’agrada molt una cosa que ha començat a fer la gran.

Quina?

A vegades em pregunta: “¿Vols dir que no vas massa cansada?” Em comença a cuidar. Molt maca. És un petit tomb que m’agrada molt. És molt agraït.

Com t’imagines la relació amb les teves fills d’aquí quinze o vint anys?

És difícil de dir. Tot anirà en funció de l’estat de salut. Sempre he pensat que he de procurar no molestar gaire. Crec que si els demano més del que em poden donar els crearé una incomoditat. Però tot això és imprevisible. Ja ho veurem i en parlarem.

stats