'Worldschoolers', famílies que fugen del sistema educatiu

BarcelonaA les cinc del matí, el sol ja banya l’autocaravana on dormen la Sílvia, el Javi i l’Astrid. Davant seu, boscos nebulosos i plantacions de cafè d’El Salvador s’espolsen la nit i l’Astrid, de set anys, ja ha obert els ulls. Sap que avui visitarà un volcà. Es lleva sola —com fa gairebé cada dia des que va començar una vida itinerant— i, sense pressa, es vesteix, es fa el llit, es renta la cara. Busca els prismàtics, prepara l’ampolla d’aigua, ajusta les cintes de la motxilla. Després, surt a comprovar si l’altra família amb qui enfilaran el camí ja és a punt. 

Fa dos anys que no va a l’escola, però cada matí surt amb els pares a explorar com si el món fos un gran pati de descoberta. Avui toca una lliçó magistral de geologia sense horaris ni pupitres. Demà, qui sap. “Es desperta sempre amb ganes de veure què hi ha. Si som en una platja, surt a veure si hi ha crancs. Si som en un poble, vol saber qui hi viu”, explica la mare, Sílvia Boladeres.

El temps com a tresor perdut

Però aquesta vida seminòmada va néixer d’una absència. “Quan tens una criatura, el temps passa volant. Arriba un dia en què te la mires i et preguntes: quan ha crescut, si ni me n’he adonat, per què ens passem la vida treballant i no veiem la nostra filla?”, diu Boladeres. El 2023 van deixar la feina, la rutina i els avis, que al principi no ho veien clar. Es van enfilar en una Peugeot J5 del 93, sense electrònica i amb trenta anys a l’esquena. La van batejar com “La Velleta”. “Abans ja viatjàvem, però onze mesos treballant i un viatjant no era prou”, sosté Javi Tuñón, pare de l’Astrid. Diuen que ara han trobat temps de qualitat, camins de muntanya, llacs turqueses i cels oberts. Fa una setmana eren a Hondures. La setmana que ve, partiran cap al sud, deixant petjada dels seus moviments a les xarxes socials de la seva comunitat digital, TravelRoute.

Per a Boladeres i Tuñón, viure a casa era “pagar, pagar, pagar”. Sempre hi havia una reunió, presses, un sopar pendent i desenes de factures. “La societat t’arrossega a tenir moltes despeses i els plans amb la gent solen implicar consumir”. Anys enrere, havien aprofitat qualsevol excusa per fer motxilles i viatges de baix cost. Però, un cop van ser pares, el desencaix amb aquella vida va convertir una idea en urgència: “Volíem passar temps amb ella, amb nosaltres, aturar-nos”. I ho van fer. El 2023, quan l’Astrid tenia cinc anys, van llogar casa seva i van marxar sense saber quan tornarien. Això que fan té un nom: worldschooling. Una forma de criança i educació on el món és l’aula, els nous llocs els llibres de text i els vincles familiars el centre de l’aprenentatge. En cada frontera que travessen, n’hi ha una altra que deixen enrere: l’estrès, les rutines, la carrera per arribar a tot. “Socialment, estem molt enfocats a estudiar i treballar, trobar una bona feina per a tota la vida i entrar, així, a la roda; però al món hi ha moltes maneres de viure més tranquil i feliç”, conclou la mestra. “Però no li diguis a ningú que ho faci... que ja som massa!”, deixa anar Tuñón, mig en broma, mig seriosament. Abans semblava una excepció, ara les famílies que desconnecten del calendari escolar es multipliquen.

Llums i ombres d’una vida nòmada

Algunes famílies worldschoolers encaixen dins la categoria dels nòmades digitals: professionals amb feines deslocalitzades que viuen en moviment, treballant des de qualsevol racó amb connexió. Un estil de vida que arrossega diverses polèmiques. La seva presència en determinats llocs –sovint ofegats per la massificació turística– ha estat assenyalada com un factor de pressió sobre els preus dels serveis i, sobretot, de l’habitatge. Segons l’antropòloga Fabiola Mancinelli, que ha estudiat com el treball remot impacta en les ciutats globals, la paradoxa és que, amb freqüència, els nòmades digitals reprodueixen desequilibris: sovint procedeixen de països capitalistes i obtenen ingressos més alts respecte de la comunitat on s’estableixen, on la vida és més barata, i no sempre tributen allà on viuen, ni contribueixen plenament als serveis públics que utilitzen. 

Els camins del worldschooling i del nomadisme digital poden creuar-se, però sovint no comparteixen tot el trajecte: la majoria de les famílies entrevistades en aquest reportatge tributen a Catalunya o, en el cas de Myriam Fabregat, creadora de Nosaltres4viatgem.es, a Alacant, i cap d’elles viu envoltada de luxe. Amb tot, la pregunta és legítima: no és aquesta una opció reservada a una classe mitjana acomodada que es disfressa de llibertat mentre ignora desigualtats més profundes? Potser és una veritat parcial i on hi caben matisos. “Alguns models de famílies viatgeres semblen ‘pijos’, però la majoria no són així”, admet Fabregat. Reivindica que el worldschooling no és cap idil·li fàcil ni opulent: el més exigent és tenir cura dels fills les 24 hores i assumir la responsabilitat plena del seu creixement i educació, sense delegar-la. “La realitat és que entre els worldschoolers hi ha molta gent senzilla perseguint una vida alternativa que és viable per a famílies d’economia mitjana i baixa”, conclou la professora.

Javi Tuñón lamenta que molts pensen que són rics, una percepció que, diu, no s’ajusta a la realitat. “No estem en un resort amb polsereta; estem criant la nostra filla”, reivindica. Explica que, lluny del luxe que sovint se’ls pressuposa, viatjant gasten molt menys que vivint en una casa fixa, especialment si tenen un consum moderat de benzina perquè es mouen a poc a poc.

Aquest no és el cas de la Family Van Expedition, obligats per contracte a desplaçar-se constantment per crear contingut: “Pot ser esgotador”, diu la creadora de la comunitat, Núria Gomà. A canvi, paguen els viatges i estan 24 hores amb els fills. Els fan escola cada dia a través de la plataforma Smartick i asseguren que viatjar dona als menuts “un gran bagatge”. Tot i això, no perd de vista que paguen tots els impostos a Catalunya i treballa de valent: “No vivim de l’aire, ni publiquem tot aquest contingut per amor a l’art”.

Max López, que viu exclusivament del blog Familias en Ruta, ho ha comprovat al llarg dels anys: “Tenim un marge de llibertat que sovint ens neguem, i palpar la diversitat cultural sí que és una riquesa que no és material”. Segons ell, el model de la Green School de Bali —una escola internacional d’elit on estudien els fills de treballadors de Meta o Google— és l’excepció més visible, però no la norma. “Hi ha moltes altres maneres —diu—, també existeixen petites escoles i grups de criança autogestionats a preus reduïts.”

Dues de les famílies entrevistades es mouen amb alguns estalvis, reinventant-se laboralment amb oficis portàtils o fent temporades de feina a l’estranger. En països on manquen polítiques clares, els buits legals alimenten crítiques sobre una mobilitat que no deixa de portar el segell de certs privilegis, tot i tenir una voluntat de ruptura per defugir la precarietat i passar bona part del seu temps, menjant, cuinant, descansant, treballant, coneixent gent i, sobretot, estant amb els fills.

Quan el món és l'aula

Sigui com sigui, el boom dels worldschoolers és indiscutible. La sociòloga Jennie Germann Molz, professora al Col·legi de Holy Cross, va començar a estudiar el fenomen el 2010, quan era cosa de rebels contraculturals. Quasi quinze anys després, els seus llibres The World is Our Classroom i Extreme Parenting and the Rise of Worldschooling assenyalen un gir de fons: l’escola tradicional ja no és l’únic lloc on es pot aprendre. “Moltes famílies no fugen només del sistema educatiu, sinó d’un estil de vida que no els deixa veure créixer els fills”, explica. Si bé és difícil conèixer amb exactitud el nombre de famílies itinerants, un dels principals grups privats de Facebook dedicats al worldschooling supera ja els 72.000 membres.

Carla Martínez, mare worldschooler des del 2018 i fundadora de Planeta Worldschool —la primera i única plataforma en castellà dedicada a les famílies que eduquen mentre viatgen—, assegura que hi ha una presència notable de famílies catalanes dins la comunitat: “És veritat que a Catalunya us moveu molt, hi ha un percentatge bastant alt de famílies catalanes”. Ella mateixa recorre el món en autocaravana amb la seva parella i els seus dos fills, i fa temps que observa com el moviment s’expandeix. Des de la seva finestra al món —amb recursos, assessorament i una comunitat de quasi 900 membres a Facebook, un grup actiu a Telegram i més de 2.000 subscriptors a la seva llista de correu—, detecta una pulsió creixent: el desig de sortir del guió i, al mateix temps, connectar famílies que, viatjant, necessiten resoldre dubtes i fer xarxa.

Educar a la intempèrie quan el viatge és interior

El 2018, la Carla Martínez va emprendre un viatge amb la seva parella i els seus dos fills que, en un principi, havia de durar només uns mesos: volien visitar escoles lliures a la Península i escollir un lloc on arrelar. Però aquell viatge els va desplantar del tot. Mentre escrivia la seva tesi doctoral en física, Martínez va adonar-se que allò no l’omplia. Actualment es financen, sobretot, de classes d’espanyol en línia i feines de temporada a Noruega, als estius. “La societat ens empeny a córrer, però jo volia el mateix que li estava oferint al meu fill: temps per descobrir qui soc”. Van vendre-ho gairebé tot, van camperitzar una furgoneta i van començar a explorar iniciar un viatge no només físic: una manera d’habitar el temps, de donar-li espai a la curiositat i a l’imprevist.

Un any més tard, Planeta Worldschool va començar a prendre forma després d’assistir, gairebé per atzar, a un congrés internacional de famílies worldschoolers a Tailàndia, organitzat per Lainie Liberti —una de les impulsores del moviment a escala global. Allà van descobrir que existia tot un univers paral·lel: famílies d’arreu que, sobretot, compartien l'anhel d’educar en llibertat mentre aprofitaven cada lliçó que ofereix el món. “Va ser com una explosió al cap; això era el que buscàvem, però no ho sabíem.” Liberti els va proposar coordinar el següent congrés a l'Estat i així va néixer la branca hispana d’aquesta comunitat que no ha parat de créixer.

Una escola fora dels marges: legalitat i incertesa

Alguns dels nens que apareixen en aquest reportatge més grans de sis anys —edat a partir de la qual és, per llei, obligatori anar a l’escola—, estan inscrits en un centre educatiu, però s’hi han coordinat per, en remot, tirar endavant aquest estil de vida. Dit això, a mesura que el worldschooling guanya visibilitat, també emergeixen incerteses legals que planen com un tel sobre les famílies que hi opten.

El Centre per a la Innovació i el Desenvolupament de l’Educació a Distància (CIDEAD) del ministeri d’Educació és, en teoria, una de les poques opcions homologades existents per a les famílies itinerants. Però cap de les entrevistades per a aquest reportatge no hi està inscrita i les dades ho confirmen: el nombre d’alumnes de primària i ESO inscrits al CIDEAD no només no ha crescut, sinó que ha disminuït lleugerament els darrers anys. L’explicació és sobretot filosòfica: “Està totalment fora de la realitat del que, des del nostre punt de vista, un xiquet necessita”, sentencia Myriam Fabregat, professora de secundària i que, des de l’aula tradicional, ja fa temps que qüestiona el “model academicista” que impera. Viatjant, la crítica pren cos i, per a moltes famílies, també és epistemològica. La Sílvia Boladeres, exmembre d’un equip directiu d’escola i mare de l’Astrid, ho explica des d’un lloc de confiança: “Sabem que els infants aprenen per naturalesa i qualsevol situació és una oportunitat d’aprenentatge”.

Tot i això, també busquen moments de pausa i certa estructura. Cada dimarts, l’Astrid es connecta al Dinoclub, un espai virtual autogestionat per famílies: “Cada setmana investiguen un tema —un animal, una planta, un dinosaure— i després ho presenten. Pot ser un conte, un dibuix, un vídeo. És molt lliure, però també col·laboratiu. Els mateixos infants condueixen la sessió. El resultat és una forma d’aprendre que no renuncia a l’organització, però la subordina a la curiositat i la iniciativa pròpia.

La creadora de la plataforma Planeta Worldschool, Carla Martínez, hi coincideix: “Encara que facis classes en línia, és inevitable que t’impregnis del lloc on ets”. S'autoencaixen dins la categoria de l’‘unschooling radical’: “Vivim, i quan hi ha un interès, l’acompanyem”. No hi ha una hora per llegir, però llegeixen cada dia. Algunes nits, els menuts demanen fer sumes i multiplicacions. Ara bé, com fer-ho amb els títols, si els infants volen fer batxillerat o anar a la universitat? No pateixen pel demà: estan convençuts que sempre és possible accedir al sistema.

Tancar la porta, obrir el món

Per a Sílvia Boladeres, aquesta vida és una manera —idealitzada però cansada— de comprar temps. Temps amb la seva filla i temps per aprendre del món sense presses. El worldschooling, diu, no és només una alternativa pedagògica, sinó un intent sincer de desobeir l’estrès i fer del vincle una prioritat. Però no tot és de postal: sense una mirada crítica, el somni de criar sense rellotge pot esdevenir una bombolla reservada a uns pocs. Potser per això la lliçó més honesta que deixa aquesta manera de viure és que no cal una furgoneta ni una ruta exòtica per començar. A vegades, tot comença amb una petita revolta: no fer res un dimecres i deixar que la tarda s’ompli sola.

Quatre famílies itinerants catalanes

Mestra de professió, Sílvia Boladeres es va embarcar en un projecte d’innovació pedagògica abans de ser mare. Coordinava l’equip directiu d’una escola i assumia un rol que exigia hores, energia i compromís. Mentrestant, la seva parella, Javi Tuñón, havia creat amb un soci una empresa d’instal·lacions elèctriques i treballava sense treva. "Jo estava a l’equip directiu i m’hi vaig quedar quatre anys més, mentre el Javi sortia de casa de bon matí i tornava al vespre: veia l’Astrid només a l’hora de sopar”, recorda ella. Ara lideren la comunitat digital TravelRoute.

La Myriam Fabregat i la seva parella són mestres de secundària i creadors de Nosaltres4viatgem.es. Recorden com el 2013, quan van marxar amb les seves dues filles de 2 i 4 anys per a un viatge de sis mesos, no coneixien pràcticament ningú que visqués així. “Era anar molt contra corrent”, diu. Ara, en canvi, la marea ha pujat. El mapa s’omple de famílies que, com ells, roden món bona part de l’any aprofitant excedències, estius i intermedis laborals o deixant-ho quasi tot enrere.

El cas de la comunitat Familias en Ruta, gestionada per Max López, és paradigmàtic. Fa quinze anys que viu i promou aquest estil de vida i el seu blog és avui un altaveu de milers de famílies d’arreu que comparteixen itineraris. Amb base a la Garrotxa, amb els seus dos fills de ja 14 i 18 anys i la Susagna Galindo, la seva exparella, han passat tres hiverns a l’Índia, escolaritzant els seus fills a Goa mentre treballaven en remot. Ara, viure viatjant ja no és patrimoni d’uns pocs: “El món s’ha tornat més petit, més proper, i la informació, més lliure; les famílies que abans eren una raresa ara formen una comunitat que creix i es troba”, explica López, que actualment es vol establir a Irlanda amb el seu fill tot mantenint viva la comunitat en línia, que ja supera els 21.000 seguidors. 

FamilyVanExpedition són referents d’una nova generació de famílies nòmades que han fet de la carretera una llar. Ella, ex-banquera convertida en kitesurfista professional i ell, bomber i pilot de drons, van començar a viure viatjant amb una furgoneta 4x4 —una Iveco Daily camperitzada— durant la pandèmia. El projecte va prendre forma al llarg d’Islàndia, el Marroc i diversos països europeus amb els seus dos fills, que aleshores tenien un i tres anys. Des del 2021 documenten el seu dia a dia a Instagram (amb 179.000 seguidors) i a YouTube (33.000), plataformes que els generen ingressos gràcies a patrocinis i col·laboracions. Tot i això, el seu sou principal prové d’Iveco, que els encarrega continguts audiovisuals.