Què vol dir educar des de l’ànima?

El debat entorn de l’educació dels infants i joves centra part de l’agenda política del nostre país. El sistema educatiu, aquell que els ha d’acollir i formar en coneixements, valors i emocions, és objecte de reformes que busquen preparar-los perquè, en el futur, siguin persones autònomes, crítiques, resolutives i empàtiques. Jaisa Educativos fa temps que reflexiona al voltant del fet educatiu. Aquest espai de trobada per a docents i famílies va organitzar entre l’11 d’octubre i el 20 de novembre el primer congrés Educar des de l’ànima, en el marc del qual 108 ponents van aprofundir en totes les formes possibles de guiar nens i nenes en el seu creixement de forma lliure. 150 hores de formació i 12 taules rodones en línia que es van dosificar al llarg de sis setmanes, una per bloc temàtic. 

Educar des de l’ànima es va gestar arran d’una formació que la fundadora i directora de Jaisa Educativos, Sandra Vallcanera, imparteix des de fa quatre anys, en el marc de la qual, apunta, “durant un any acompanyo famílies i docents a fer una transformació personal i familiar a tots els nivells, partint de la base de treballar per a un canvi de paradigma educatiu”. Vallcanera actua des de fa 15 anys “difonent la necessitat urgent de transformar l’educació i, sobretot, la importància de reflexionar sobre com tractem la infància com a societat”. Tot aquest bagatge va derivar de manera natural en un primer congrés en el qual “una família, la nostra, podia mostrar a d’altres que la infància pot créixer envoltada d’amor i respecte; que nens i nenes poden aprendre de forma més lliure i autònoma i com això funciona sense necessitat de premis, càstigs, amenaces, xantatges ni crits”. “Es pot educar des de l’ànima –prossegueix Vallcanera–, des de l’amor més profund cap a l’ésser humà; i aquest va ser precisament el fil conductor del congrés”.

Canvi de mirada social 

Tot i semblar obvi, la principal premissa de l’educació des de l’ànima és el respecte cap a l'infant. Vallcanera insisteix que ha de ser “un respecte profund cap a tot el seu ésser, la qual cosa implica entendre el nen com un ésser humà, capaç de decidir sobre el seu propi aprenentatge i en la seva pròpia vida”. Una mirada molt diferent de la que impera a la societat, per a la directora de Jaisa “gens respectuosa amb la infància”. Ho argumenta així: “Obligar un nen a dur un ritme d’estrès diari, amb jornades escolars maratonianes, deures i extraescolars, va en contra de les seves necessitats. I sé que això és controvertit, però aquestes jornades plenes d’exigències només cobreixen les necessitats dels adults. Només quan s’entengui això es podrà dur a terme un canvi”. Altres pilars de l’educació respectuosa rauen, a parer seu, “en acompanyar els nens per tal que desenvolupin tot el seu potencial seguint els seus interessos i no els que marca un currículum tancat, i educar en la llibertat i la responsabilitat, guiant-los també perquè puguin créixer prenent les seves pròpies decisions amb la màxima llibertat possible i sent conscients de la responsabilitat que implica cada decisió presa”. 

L’educació lliure i respectuosa que promouen no significa, però, no emprar ni normes ni límits. “De fet, educar sense límits seria un gran error”, subratlla Vallcanera. Per a ella, “els límits ajuden a crear un entorn de seguretat emocional i física totalment necessari; el problema és que habitualment hi ha massa normes, la majoria absurdes”. Els límits, per tant, “han de ser pocs i clars, i han d’estar orientats a protegir la integritat física i mental dels infants”. Una altra cosa són els càstigs, que per a Vallcanera “haurien de desaparèixer completament”. “Ni càstigs adaptats a l’edat ni a la gravetat de la malifeta; els càstigs mai són educatius. D'entrada pot semblar que funcionen perquè provoquen por i indefensió, però a llarg termini són perjudicials”, sentencia Vallcanera.

En paraules de Sandra Vallcanera, “la selecció de ponents ha estat la cosa més meditada del congrés”. Tots ells, afirma, “senten un amor i un respecte profunds per la infància, la qual cosa els fa lluitar per millorar l’educació amb una gran passió”. És el cas de l’assessora de famílies, comunicadora i escriptora Laura Mascaró, que en el marc del congrés va participar en dues ponències, una sobre l’ús de la tecnologia i una altra sobre educació financera. Mascaró apunta que l’enfocament de l’educació com a lliure i respectuosa que planteja Educar des de l’ànima en realitat no és nou. “La importància del joc lliure els primers anys i de mètodes educatius que tinguin en compte totes les dimensions de l’ésser i no només l’intel·lectual són idees que fa dècades que s'exploren tant en l'àmbit teòric com pràctic”, apunta. El que és nou, a parer seu, “és el fet que cada cop més famílies i professionals de l’educació els tinguin en consideració”. 

Al seu torn, la consultora i assessora sobre maternitat i criança Sonia Dabalsa té molt clar que “invertir en educació és invertir en el futur d’un país, ja que canviar la visió de l’educació des de la infantesa no només millora el desenvolupament social, sinó que ajuda directament a millorar el desenvolupament econòmic de la societat”. Al congrés, la també fundadora de la plataforma Criar amando, amar criando va centrar la seva intervenció en la comunicació com una de les habilitats més importants de l’ésser humà. Ressalta “la necessitat de fer reflexionar les famílies i professionals de l’educació sobre la urgència del canvi que proposa aquest corrent educatiu”. Un canvi per al qual, assenyala, “cal trencar amb els nostres patrons”.

Per últim, la fundadora i codirectora de La Pedagogía Blanca i directora acadèmica de la Montessori British School de Múrcia, Mireia Long, fa èmfasi en el fet que “els infants i adolescents del segle XXI ens estan exigint resposta a les seves necessitats i una visió respectuosa i valenta d’allò que en realitat és l’educació”. “Educar des de l’ànima, tant en l’aprenentatge com en les emocions, precisament està compromès a posar en valor aquest camí”, afegeix. Long va participar en el taller Deixa de cridar, que lliga de ple “amb el fet de respectar els drets dels éssers humans menors d’edat, la qual cosa no és un benefici, sinó una obligació”.