Joanjo Pallàs: "La teoria del ‘niu buit’ es fa des d’una perspectiva egoista per part dels pares"

BarcelonaLa meva dona i jo no seguim cap mètode especial a l’hora d’educar els nostres dos fills. El nostre model, si és que se li pot dir així, és no tenir-ne. Consisteix en seguir el sentit comú, en resoldre els problemes quan sorgeixen, en no exagerar ni dramatitzar els obstacles que et vas trobant a la vida, especialment els petits. Ser pare tampoc és tan difícil, sempre que no passi res greu, esclar. 

La teva filla ha marxat a Suècia. Això potser t'és un obstacle, com a pare.

— L’Emma ha sortit escandinava, que no sé exactament què vol dir, però suposo que la seva personalitat té trets que pertanyen més a la manera de fer d’allà que a la d’aquí. Va haver-hi un moment en què viure aquí, a Barcelona, l’angoixava, així que el camí natural era marxar a la ciutat de la seva mare, Estocolm. 

I allà es troba bé.

— Fa un any i mig que estudia cinema a Estocolm, i els seus pares estem molt contents perquè ella ho està. Es tracta del seu benestar i no del meu, com a pare. Penso que la teoria del niu buit es fa des d’una perspectiva egoista per part dels pares. Estimar els fills significa deixar-los marxar quan ho necessitin i aconseguir que siguin conscients que davant qualsevol cosa, qualsevol problema, sempre hi serem. Ella viu al centre, ha fet un cercle d’amics, estudia el que l’apassiona i amb la tecnologia podem parlar tan sovint com vulguem. 

Quan els fills eren petits, vau marxar tots a Suècia.

— Recordo com un tresor l'any que vam viure a Estocolm. Jo m'estava molt amb els nens, quan sortien de l'escola bressol els ensenyava a llegir i a escriure en català. La barreja sempre enriqueix, en aquest cas entre mare sueca i pare català. No només perquè els nens han après uns quants idiomes, sinó perquè la ment es fa més oberta i té menys por al canvi. També és veritat que massa sovint idealitzem Suècia.

En quins aspectes és una societat dura per als pares o els fills?

— Suècia és una societat ideal pel que fa a drets per als homes i les dones que tenen fills, ja que reben ajudes econòmiques i laborals. A més, hi ha moltes instal·lacions i activitats pensades per a nens. Però també tenen un individualisme creixent, i s'accentuen conseqüències com la de deixar els pares sols quan es fan grans, sense lligams afectius bàsics, cosa que aquí tenim més arrelada. 

Quines altres diferències hi ha entre la seva manera d'entendre la família i la nostra?

— Em costa generalitzar. Sigui d'on sigui, penso que cada família és un món. Però reconec una influència potent i positiva de la meva dona en la relativització dels problemes. Aquí som més temperamentals i allà més cerebrals. Situacions d’estrès, com ara tenir els dos nens petits malalts o qüestions afectives durant l'adolescència, les hem portat amb molta naturalitat. 

Molts pares temem l'adolescència.

— De vegades abusem dels clixés. Ni el Joan-Tor ni l’Emma no van ser mai els típics adolescents que contesten malament i es tanquen a l’habitació. Als adolescents se’ls ha de deixar fer, perquè necessiten espai, com qualsevol adult, i ja està. A casa sempre hem discutit i cridat poc, especialment comparat amb la meva família quan era petit. Jo he passat del Vietnam a un balneari.

A 'Jugada personal' parles de la tensió entre els teus pares. Si no et resulta massa dolorós, parla-me'n.

— Hi dedico dos capítols. Que la gent compri el llibre, que bé n'he de fer promoció. A un pare se l’estima, tot i els defectes i les imperfeccions. La seva vida no va ser fàcil i, en certs moments, no ens la va fer fàcil als altres. Però quan ho poses tot en una balança, guanyen els bons moments. O jo m’esforço perquè sigui així. És obvi que si he discutit molt poc amb la meva dona davant dels fills ha estat per evitar que ells patissin el mateix.

Ara que ja són grans, què et fa somriure quan mires enrere?

— Quan miro enrere me’n foto de com patia. He estat molt patidor, encara ho soc, però quan els fills són petits arribes a fer coses ridícules. Recordo, i ho dic al llibre per flagel·lar-me públicament, que una nit que viatjàvem a Mallorca en vaixell els vaig posar braçals pel que pogués passar. En fi, més ruc no es pot ser, però això em tranquil·litzava.

"No soc una mare gaire patidora"