Tenir fills és un acte egoista?

“Intentar que la societat reflexioni sobre com tractem els nostres infants”. Aquest és l’objectiu que la pediatra Carme Serradell, ara ja jubilada, perseguia amb la publicació, l’any 2016, del llibre 'Ningú li havia dit que seria ell qui pagaria la hipoteca', un recull de 40 situacions en què l’autora creu que “no es té en compte la dignitat dels infants”.

Els títols dels capítols comencen tots amb la mateixa cantarella: “Ningú li havia dit que...” Això respon, segons Serradell, al fet de pensar el següent: “Si fem coses èticament dubtoses és perquè «Ningú ens havia dit que...»” “Em va semblar -continua- que no seria tan dur titular les situacions amb el benefici del dubte”. Un benefici del dubte que serveix tant per analitzar la maternitat quan s’és encara una nena o quan ja s’acosta a la setantena, com per parlar de les càrregues i culpes afegides al fet de ser mare a causa de temes com l’alletament i el son de les criatures, de portar-les massa a coll o a la llar d’infants massa d’hora o massa tard, passant per la lluita aferrissada de pares i metges per aconseguir la supervivència a tota costa dels prematurs extrems i dels nounats amb malformacions o malalties greus, entre d’altres. L’autora, en tots els supòsits, es planteja una única pregunta: ¿el desig de ser mare o pare pot passar per damunt de decisions èticament i socialment correctes, en què prevalgui el benestar de l’infant?

XARXA RESPONSABILITZADA I PREPARADA

“En cap cas -subratlla Serradell- es pretén culpabilitzar les dones, sinó anar més enllà i fomentar una xarxa responsabilitzada i preparada per criar el futur de la societat”. I continua: “El fet de tenir fills ha sigut normal i una conseqüència gairebé inevitable del coit fins que vam fer servir mètodes anticonceptius eficaços. Ara es tenen fills quan es vol, tants com es vulguin i es pretén també aconseguir poder triar el sexe. Per tant, reproduir-se és totalment voluntari. Una altra cosa és ser pares; no hi ha una informació ni una educació sobre què representa ser responsables de portar una persona al món, una decisió per a tota la vida”.

Hi ha aspectes en què Serradell es mostra especialment crítica, com ara la maternitat quan s’és pràcticament una nena o, al revés, massa gran. ¿Com cal educar per evitar-ho? “Sent conscients que ni una adolescent està preparada per donar vida i ser-ne responsable, ni una vella per acompanyar fins a la maduresa un fill”. I encara hi ha més coses: “En relació amb les nenes potser caldria incidir en el fet que, en una societat en què cal formar-se per ser econòmicament independent, ser mare abans de finalitzar un aprenentatge és complicat, a part del fet que la paciència i l’experiència que requereix ser responsable d’una altra persona és difícil per a una nena que està en ple procés de maduració”. Serradell es planteja si “voler parir a base de tècnica quan s’és menopàusica no resulta un caprici de dona ben posicionada econòmicament”.

DRET O INTERÈS?

Tot i ser crítica, l’autora del llibre creu en “la responsabilitat dels adults en la criança dels infants de la societat”. Serradell apunta: “Clarament, els progenitors tenen una responsabilitat més directa, però és tota la societat la que ha de vetllar per la criança dels que cridem a la vida, perquè no són propietat privada, tot i que de vegades actuem com si ho fossin”. En certes coses Serradell opina que ja és la societat la que dicta què cal fer -currículums escolars, protocols en la prevenció de la seva salut, etc.-, però en d’altres sembla un “dret de cada casa fer-ne el que vulguin”. En aquest sentit, Serradell canviaria el concepte dret per interès de l’infant, alhora que opina: “És positiu que evolucionem en actituds i conceptes”.

“Els adults hem de reflexionar sobre quin món estem deixant als fills”, diu Serradell. La pediatra opta per la proximitat a l’hora de fer dels infants persones responsables: “Els nens haurien de veure els adults com a éssers pròxims i que reuneixen les actituds que els demanem, sobretot si el que volem és que siguin treballadors, crítics, honrats, compromesos i coherents”. El repte, per tant, està servit.

Com mantenir a ratlla les expectatives

Preguntada sobre les expectatives, alguns cops sobredimensionades, que pares i mares tenen dipositades en els seus fills respecte a la carrera universitària i la professió a assolir, si hauran de ser uns virtuosos de la música o esportistes d’elit, Serradell afirma que “aquesta idea de projecció en un altre no és fisiològica, sinó cultural i, per tant, es pot modificar”. Una altra cosa és desitjar que els fills siguin intel·ligents, es guanyin la vida i siguin feliços. “Seria qüestió que els adults que volen ser pares es preparessin per ensenyar com es fa tot això i, alhora, ensenyessin a assumir les situacions en què no s’assoleix”, apunta Serradell. De la mateixa manera, la pediatra insta: “Cal reflexionar sobre si la nostra vida no ens satisfà i per això pensem que els fills l’ompliran d’il·lusió i dotaran de sentit aquesta vida que no respon a les expectatives que hi teníem dipositades”.