Així fa de pare
Criatures  /  Família 14/11/2022

Toni Galmés: "Sorprèn que sigui jo i no la mare qui dugui la filla al pediatre"

Il·lustrador, escriptor i pare de la Martina, de 2 anys. Ha escrit i dibuixat 'La treva' (ed. La Galera), un conte de Nadal que narra un fet de la Primera Guerra Mundial. També ha il·lustrat la sèrie 'La caseta sota terra' (Penguin). @tonigalmesdibuixos.

3 min
Toni Galmés amb la seva filla Martina

BarcelonaLa treva va ser escrit quan la guerra a Ucraïna encara no havia començat. Però sempre he sentit fascinació per la història d'Europa, sobretot la de la primera meitat del segle XX. M'interessa molt saber com aquestes guerres van canviar-nos com a societat, com va canviar una realitat política i social que tantes vegades hem vist al cinema. Soc un nostàlgic de l'estètica d'aquella època, tot i que, evidentment, no comparteixo molts dels seus valors.

Has dibuixat un conte pacifista que explica com, el Nadal del 1914, soldats alemanys i francesos van deixar les trinxeres per fer un partit de futbol.

— Fins i tot en un dels moments més foscos de la història, hi va haver espai per a l'esperança. Volia explicar un conte sobre l'amistat, sobre el creixement personal del jove protagonista que s'acomiada de l'infant que un dia va ser.

I ho fa escrivint una carta a la mare.

— Avui en dia, la major part de nosaltres ens comuniquem a través de missatgeria electrònica i tot passa tan ràpid que, sense voler, correm el risc de descuidar el més important. Quan vaig conèixer aquesta història vaig llegir algunes cartes que els soldats van fer arribar a les seves famílies. Em van emocionar moltíssim. En recordo una que començava "My beloved Mummy...", pensar en aquell jove soldat escrivint una carta d'amor a la seva mare em va entendrir moltíssim.

A la foto, mostres un pinzell a la teva filla.

— Sentir com s'apropa mentre soc a la taula de dibuix sempre és un plaer i un moment molt dolç. Sovint li explico que hi ha materials i eines que és millor no tocar, de moment, perquè es podria fer mal o són delicats. Ella, però, ho va provant: aquest?, i aquest? No, Martina, aquest és delicat, li dic jo. I el deixa al seu lloc. Però, de tant en tant, se surt amb la seva i agafa algun pinzell que recupero, dies més tard, de la caixa de les joguines. M'agrada que ens posi a prova, que sigui curiosa i que busqui on són els límits.

Què creus que aprèn la teva filla de tu quan et veu dibuixar?

— La meva és una feina d'hores, de moltes hores. És la meva passió i m’importa invertir-hi el temps que faci falta. Però, quan neix la Martina, soc més conscient de la importància de participar en les dinàmiques de casa i decideixo treballar en una petita habitació que he adaptat com a estudi. Així que la Martina, quan sap que soc allà, ho respecta. Sap on trobar-me quan em necessita. Vull pensar que, en el futur, aprendrà a dedicar hores al que més li agradi, per convertir-ho en la seva passió i, amb una mica de sort, en la seva feina.

Què et resulta especialment feixuc?

— Criar amb consciència feminista, però no és una feina ingrata. És feixuc perquè a tots els nivells queda molta feina per fer. Jo vaig néixer quan encara no es parlava de cocriança o de corresponsabilitat a la llar i no me n'ha ensenyat ningú.

Descriu-me un cas.

— Hi ha una situació recurrent que és la sorpresa que encara avui genera que jo dugui la meva filla a la visita pediàtrica de rigor i no ho faci la seva mare. Tothom espera trobar-hi la mare i sovint, amb més o menys educació, t'ho fan notar. Però la seva mare, la Marta, és una llibretera emprenedora que no té la meva flexibilitat horària i sort en tenim que un dels dos pugui fer-ho. Mentre encara hi hagi algú que això s’ho miri estranyat, caldrà continuar treballant-hi.

Explica’m un joc vostre habitual.

— N’hi ha un que li fa molta gràcia. Jo, per exemple, dibuixo un cavall i li pregunto: Martina, què et sembla aquest moixet? I ella amb la boca ben oberta i un bon somriure diu: nooooo papà! No és un moix! És un cavall!

I ara explica’m una cosa extraordinària.

— Les primeres vacances amb la criatura vam estar uns dies a Menorca i hi feia tanta calor que no aconseguíem dormir. Era horrorós. A les tres de la matinada vaig prendre-la en braços i, quan ja no podia més, vaig mirar-la als ulls i li vaig dir: si us plau, Martina, necessitem dormir. Dorm, pel que més vulguis! I ella em va mirar i, com si m'hagués entès perfectament, va posar el cap a la meva espatlla, va tancar els ulls i en pocs minuts ja dormia. Vaig al·lucinar molt. No se m'oblidarà mai.

stats