L'slow parenting demana respectar els ritmes naturals de la infància
TRINITAT GILBERT MARTÍNEZ

Pautes per educar sense presses

L'slow parenting demana respectar els ritmes naturals de la infància / GETTY

L’‘slow parenting’ és un estil de criança que es basa en el respecte als ritmes naturals dels infants. També aposta per l’educació de les competències emocionals, ja que que no es posseeixen de manera natural i cal ensenyar-les

Les xarxes han difós vídeos de criatures molt petites, molt petites, que saben dir les capitals i els països corresponents de tot el món en pocs segons. O que diuen els números, del 0 al 100, en sis idiomes diferents. “Aquesta hiperactivitat, en què es premia la velocitat en l’adquisició de coneixements, és contra la qual es posiciona l’slow parenting ”, afirma la catedràtica de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona (UB) Maria Rosa Buxarrais, que afegeix que l’estil de vida que promou l’educació lenta proposa centrar-se en els ritmes naturals de la infància. Això no vol dir que “no s’ofereixi atenció i afecte als petits, sinó que proclama educar-los sense estar condicionats pels ritmes dels adults”, aclareix.

L’ slow parenting, doncs, proposa passar temps en família, un temps de qualitat, que “no comporti una activitat contínua”, diu Buxarrais, perquè “no fer res també és positiu”. Així doncs, l’estil de criança slow fomenta l’avorriment com a generador de creativitat, “un fet que està comprovat científicament”. Alhora, l’ slow parenting també promou l’autoconeixement, “fonamental per poder gestionar les pròpies emocions”. Dit això, la catedràtica assenyala que les famílies eduquen emocionalment els infants a través de la comunicació entre ells. “El comportament dels pares i les mares i el tipus d’experiències que els pares ofereixen als fills educa emocionalment”, diu. Tot plegat “no vol dir que els pares hagin d’estar a sobre, sinó que han de ser accessibles quan els necessiten”, afegeix.

L’estil de criança 'slow' fomenta l’avorriment com a generador de creativitat

El concepte va més enllà de la calma, el temps i el respecte en les etapes evolutives de les criatures, i implica “escoltar els fills, ensenyar-los a ser solidaris i agraïts”, diu la catedràtica. Per això, les famílies han de ser conscients de com eduquen, perquè “podran comprovar si els fills se senten estimats, segurs i protegits”. És a dir, que “significa tenir present l’educació emocional”, comenta Buxarrais.

DEMANEN TEMPS

Per la seva banda, Rafael Bisquerra, president de la Red Internacional de Educación Emocional y Bienestar (RIEEB), sosté que el temps, passar temps amb els fills, és essencial per educar. “L’educació de qualitat a la família es fonamenta en el temps, també de qualitat, que els pares i les mares dediquen als fills”, diu. L’obvietat, comenta Bisquerra, cal remarcar-la, perquè “estem tan acostumats a viure de pressa, que vivim una autèntic còctel de contaminació i intoxicació de la velocitat; en podríem denominar taxicació, del grec tachýtita, que vol dir «velocitat», d’on prové la paraula taxi ”. Així doncs, insisteix Bisquerra, “és molt important disposar de temps de calma per estar amb els fills, perquè és una font saludable d’educació i alhora de benestar”.

El concepte va més enllà de la calma, el temps i el respecte en les etapes evolutives de les criatures

Pel que fa a les competències emocionals, l’especialista desmunta la idea que les persones les adquireixen de manera natural o amb una xerrada. “Voldria cridar l’atenció sobre el fet que molts dels problemes del segle XXI estan relacionats amb problemes emocionals (ansietat, estrès, depressió, violència, consum de substàncies, comportaments de risc, etc.), que moltes vegades el que reflecteixen és analfabetisme emocional”, comenta Rafael Bisquerra. Dit d’una altra manera, “ningú no neix amb les competències emocionals perquè són un comportament que cal aprendre, que s’educa”. Entre aquestes hi ha la calma, juntament amb moltes altres, com la consciència, la regulació i l’autonomia emocionals, i també les competències socials, les habilitats de vida per al benestar emocional, la tolerància a la frustració, el control de la impulsivitat o la regulació de la ira per a la prevenció de la violència.

"Ningú no neix amb les competències emocionals perquè són un comportament que cal aprendre, que s’educa"

Rafel Bisquerra - president de la RIEEB

Les emocions, la seva adquisició, causen molts dubtes entre les famílies. Bisquerra explica que quan pregunta als alumnes del postgrau d’educació emocional de la Universitat de Barcelona (UB) si la impaciència és una emoció, n’hi ha que ho dubten. Després pregunta als alumnes si el seu contrari, la paciència, ho és. I el dubte continua. “La impaciència presenta totes les característiques d’una emoció (resposta neurofisiològica, expressió facial, consciència de la impaciència). Aleshores, si la impaciència és una emoció, ¿la paciència -la calma- també ho és? Aquí es veu que el dubte ve perquè per experimentar impaciència no cal anar a escola; ens ve de sèrie. En canvi, per experimentar paciència i calma cal aprendre’n”, diu.

APRENDRE DELS ERRORS

La psicòloga Maria Soto Álvarez de Sotomayor, autora del llibre Educa bonito. Educación positiva para crecer desde el cariño y el respeto mutuo (Ed. Vergara), sosté que per aplicar aquests criteris d’educació els pares ho han de disfrutar. “Hem d’acceptar que és necessari un creixement dels adults paral·lel a l’acompanyament de la criatura. D’aquesta manera ens alliberem de la idea educa bé, i ens reconciliem amb els nostres errors i els dels nostres fills”, explica.

Portada del llibre "Educa bonito. Educación positiva para crecer desde el cariño y el respeto mutuo" Zoom

Portada del llibre "Educa bonito. Educación positiva para crecer desde el cariño y el respeto mutuo" / Ed. Vergara

Ara bé, “créixer i aprendre és un procés que no s’acaba, que dura tota la vida, i per això és necessària una visió educativa a llarg termini”, diu Soto, que afegeix que, en comptes de voler centrar-se en una obediència immediata, és millor “aportar als fills habilitats per al present i el futur”. Per tant, “podem renyar-los o castigar-los perquè deixin de barallar-se en un moment, o bé podem acompanyar els seus conflictes i ensenyar-los habilitats socials perquè aprenguin a solucionar-los de manera respectuosa”. Per aconseguir-ho, “és necessari temps i confiança en el fet que estem dissenyats per aprendre”, diu Maria Soto, que també és facilitadora en disciplina positiva i mare de tres criatures.

Cal aportar als fills habilitats per al present i el futur

El debat, doncs, que contraposa la qualitat i la quantitat del temps, per a Maria Soto és estèril. “L’adquisició d’eines i habilitats per viure necessita haver-ho viscut abans, haver experimentat situacions i per això cal ser-hi presents com a pares”; i és així perquè per a la psicòloga és essencial que les famílies entenguin que “les criatures són persones que mereixen el respecte que els adults tenim per a altres assumptes”. Per exemple, “imagineu-vos en una relació de parella en què us preguntéssiu: ¿temps de qualitat o quantitat? La resposta és clara: tots dos”, diu.

Les famílies que coincideixen en aquest estil de criança, i que sovint ni sabien que aplicaven el concepte de slow parenting, remarquen que, quan les criatures es fan grans i entren a l’adolescència, la lentitud l’acceleren, per dir-ho amb termes contradictoris. I és així perquè és una etapa en què els adolescents poden sentir-se grans, que poden entrar i sortir de casa sense normes, però és just quan cal ser-hi més que mai.