A quin esport apunto els meus fills?

Tot i ser una de les fórmules que permeten conciliar, caldria que la tria d’extraescolars dels nostres fills respongués als gustos i interessos personals dels infants, especialment en el cas dels esports. ¿Cal que, a més de meditada, sigui una decisió consensuada amb els nens? Joan Arumí, Albert Juncà i Gil Pla, docents del grau de ciències de l’activitat física i l’esport a la UVic-UCC i autors de Des de la graderia (Eumo Ed.), diuen que “naturalment, la canalla ha de prendre part en la decisió”. Arumí apunta que “un dels factors clau per apuntar els fills a un esport és que s’ho passin bé i siguin feliços, però n’hi ha d’altres que tenen efectes a nivell familiar com, per exemple, apuntar-los a un club en què hi hagi un bon ambient, conèixer si el club té un projecte esportiu i educatiu, que sigui a prop de casa, si l’esport triat té competicions el cap de setmana...” “Ara bé -puntualitza Juncà-, és feina dels pares proposar un ventall ampli d’opcions i acostar-les als infants no només de paraula, sinó amb fets: que participin en alguna sessió de tres esports diferents, que durant un temps facin extraescolars o campus multiesportius, o que pares i mares juguem amb ells a diferents esports”.

En el cas de la Valèria, el seu aterratge al món del patinatge artístic va ser gairebé casual. “A mi m’agradava sortir amb els patins de quatre rodes i el meu pare va proposar que ho provés, a veure si m’agradava”, recorda la nena, de gairebé nou anys. Ja en fa quatre que va debutar al Club de Patinatge Artístic de Cerdanyola del Vallès. La seva mare, però, no ho tenia gens clar; almenys d’entrada. “Patia pel risc de caure i fer-se mal i pensava que es cansaria de la disciplina que demana un esport com el patinatge, però… ha anat agafant taules i m’ha sorprès gratament!”, explica Glenda Canales.

PROCÉS FORMATIU

Practicar esport és, segons Gil Pla, “un procés formatiu personal en tota la seva amplitud”. I afegeix: “Des d’una perspectiva individual l’infant aprèn els elements propis de l’esport, els hàbits de l’esportista i una nova cultura (el club és un context diferent del de casa o l’escola), coneix gent nova i estableix relacions diferents”. Cal tenir clar, també, que el percentatge d’esportistes júnior que assoleixen l’alta competició o l’alt rendiment és molt baix, com fa palès el llibre. Per això és fonamental trobar l’equilibri entre el gaudi i les ganes -de vegades pressió- per guanyar partits o quedar primers a la classificació. Així doncs, “tots els infants han de poder competir al màxim de les seves possibilitats; és així com sorgeix l’autosuperació, l’esforç i la constància”, destaca Arumí. “El que hem de voler com a pares del club on juga el nostre fill -continua-és que, sent conscients dels seus punts forts i febles, el facin jugar, l’animin a esforçar-se i a voler millorar”.

VALORS PER A LA VIDA

L’esport s’organitza dins un sistema competitiu, però clubs i entitats, segons els autors, “poden tenir projectes esportius inclusius i treballar perquè tothom hi participi en funció de les seves habilitats”, subratlla Arumí. Al club de patinatge on s’entrena la Valèria les competicions s’aborden, com afirma la seva presidenta, Adela Berbel, “de manera sana”. Berbel assenyala que “no hi ha rival”: “Ensenyem a superar-se a un mateix i quan les patinadores van als campionats o a les proves, fomentem que les companyes vagin a animar-les, tot i que a la pista hagin de competir; això fa que siguin un equip”.

Per a Berbel, la superació personal és possiblement l’eix d’aquest esport. El club també té com a missió “ensenyar els valors propis del patinatge (respecte, disciplina, esforç...) i, alhora, fomentar la companyonia, desmuntant la idea que és un esport individual”. Un caràcter formatiu quant a valors i filosofia de vida del patinatge i l’esport en general que, al seu parer, és imprescindible: “Cal un projecte formatiu per transmetre aquests valors i uns hàbits per formar-se com a persona, dins i fora de l’esport, la qual cosa permet modelar el caràcter competitiu i trobar l’equilibri”. Valors entre els quals, apunta la Glenda, també figuren “la constància i el fet de fixar-se una meta i lluitar per assolir-la, superant els obstacles que vagin sorgint”.

FER COMUNITAT

En la vida esportiva, subratlla Pla, “es donen tot un conjunt de circumstàncies com l’entrenament, la derrota malgrat la lluita, la vinculació a un club, l’establiment de lligams amb altres esportistes que t’ajuden a construir valors com l’amistat, la comunitat, l’ajuda, la perseverança o la implicació, que es construeixen constantment en aquells clubs que els treballa bé”. Un tarannà que es posa de manifest al club presidit per Berber, que fa èmfasi en el fet que les famílies socialitzin a través d’excursions i activitats no relacionades amb el patinatge que “permeten la interacció entre familiars i patinadores de diferents categories”, una pràctica que arran del covid-19 s’ha hagut d’aparcar, com va passar a la primavera amb el torneig d’àmbit autonòmic que havia de celebrar-se a Terrassa, el primer en el qual la Valèria hauria competit. “Al festival de Nadal es fan entrenaments conjunts i tothom col·labora en l’organització i el muntatge. Això fa que es creïn lligams més enllà de la pràctica esportiva”, afirma Berber. La Glenda també parla d’aquest sentiment de comunitat: “Som com un rusc i podem comptar els uns amb els altres sempre que ho necessitem. Quan la tardor passada la Valèria va caure i es va lesionar el genoll, les famílies van posar-se en contacte amb mi per saber com estava. Estem tots molt units”.

COSTOS ASSOCIATS

Al marge de complir el quàdruple objectiu de fer salut, formar-se, divertir-se i socialitzar, en l’elecció de l’esport d’un fill també cal valorar els costos econòmics i logístics. No és el mateix dedicar un parell de tardes als entrenaments que, a més, competir els caps de setmana i haver-se de desplaçar; entrenar-se a prop o lluny de casa. I en un esport que, a més, requereixi vestuari o estris reglamentaris. A banda de la quota, en el cas de la Valèria cal sumar-hi l’import de mallots i patins i el cost de traslladar-se, en un futur no gaire llunyà, a les competicions, de la qual cosa la família ja ha pactat que se n’encarregarà el Denis, el pare de la nena. “Veure-la feliç, il·lusionada, divertint-se i aprenent sobre els patins compensa l’esforç econòmic”, diu la Glenda. La Valèria confessa que, al passar de categoria, va dir-li a la mare que tenia dues notícies, una de bona i una de dolenta. Ella va voler saber primer la bona, que era l’ascens. I la dolenta? “Que calia comprar els patins professionals reglamentaris!”, responen totes dues rient.

I a la graderia?

Alguns pares i mares reviuen en la pràctica esportiva dels fills aquell anhel frustrat de quan eren joves. En aquest cas, argumenta Gil Pla, més que desempallegar-se de l’espineta, “cal que aquests pares reconstrueixin la manera d’ajudar el seu fill i ho facin d’una manera diferent, respectant els temps de l’esportista i sense ocupar els espais de l’entrenador”. Els pares, segons Joan Argumí, “han d’entendre que els seus fills tenen unes habilitats diferents de les seves i que el procés d’aprenentatge d’un esport és complex, i encara ho és més si pares i mares anhelen que el seu fill es converteixi en un professional de la modalitat”. Al seu torn, Albert Juncà apunta que, tot i que de vegades hi ha aquest anhel frustrat, la gran majoria “fa una feina boníssima”. “Sense ells no hi hauria esport formatiu. Hi dediquen temps i recursos i miren de fer-ho tan bé com saben”, destaca. Una actitud que també esmenta Adela Berbel, presidenta del CPA Cerdanyola: “Pocs cops hem tingut pressió o evidència que una patinadora la condicionessin els pares per ser la millor”.