OLGA VALLEJO

Acolliment i adopció. Quan i com ho diem?

Parlar-ne amb naturalitat i transparència als fills acollits o adoptats és bàsic per ajudar-los a construir una personalitat forta i sana. És lògic que facin preguntes i és bo poder-les respondre amb naturalitat

La Rosa i el Marc amb els seus fills Nurjan (14) i Bladic (11) / FOTOS: PERE VIRGILI Zoom

L’adopció i l’acolliment són una manera més de crear una família, però fins ben entrat el segle XX l’adopció és un tema tabú del qual gairebé no es parla, fins al punt que molts infants desconeixen que han estat adoptats. Avui, però, les coses han canviat. “L’adopció internacional hi té molt a veure perquè en molts casos són adopcions evidents a simple vista per les diferències fenotípiques”, argumenta Beatriz San Román, doctora en psicologia social i membre del grup de recerca AFIN (Adopcions, Famílies i Infàncies) de la UAB. Malgrat aquesta obertura en la comunicació, a les famílies els continua costant parlar del que va passar abans de l’adopció: “És cert que no solen tenir gaire informació sobre la família de naixement ni sobre les circumstàncies que van portar a l’adopció, però si no se’n parla la criatura pot arribar a la conclusió que va ser culpa seva. Parlar de com els van esperar o de com van anar a buscar-los, i del que va passar abans de l’adopció, és vital per entendre la seva història”.

Per a Elena Requena, directora del grau en treball social de la Facultat Pere Tarrés-URL, quan es parla d’adopció i acolliment hi ha dues paraules clau: abandonament i orígens. Qualsevol infant té la sensació que amb els pares està sa i estalvi, els primers anys de vida l’acompanya el sentiment de confiança, en què sent que amb els pares tot funcionarà bé, però a les criatures adoptades o acollides els ha fallat el que no hauria de fallar: “¿Quina garantia tenen que els nous pares seran per a tota la vida? -apunta Requena-. L’egocentrisme característic i la immaduresa psicològica dels més petits poden fer que es culpin a ells mateixos del que ha passat”.

L’egocentrisme característic i la immaduresa psicològica dels més petits poden fer que es culpin a ells mateixos del que ha passat

A mesura que creixen solen sorgir els dubtes sobre els seus orígens i tenen més curiositat per saber què va passar realment -qui eren els seus pares, per què no els van poder cuidar o si s’hi assemblen-, interrogants que arriben amb l’adolescència. “Hi ha persones que necessiten conèixer físicament la família d’origen o el lloc on van néixer i d’altres que no, però intentar entendre el que ha passat és necessari per construir una personalitat forta i sana”, apunta la professora.

La Rosa (55) i el Marc (53), a qui veiem a la fotografia amb els seus fills Nurjan (14) i Bladic (11), originaris del Kazakhstan, els van adoptar quan tenien 12 i 18 mesos. Els nanos sempre ho han sabut. “Mai ens havíem plantejat amagar-ho, però el fet que el Nurjan sigui d’ètnia asiàtica evidencia que biològicament té poc a veure amb nosaltres”, explica el Marc. També recorda que a les sessions de treball prèvies a l’adopció els psicòlegs insistien molt en la transparència. Sempre els han explicat que els van anar a buscar al centre on s’estaven.

Hi ha persones que necessiten conèixer físicament la família d’origen o el lloc on van néixer i d’altres que no

La Rosa apunta que no els han amagat res i han resolt els seus dubtes, però són uns nens que, tot i saber que poden parlar-ne quan vulguin, no els han fet gaires preguntes. De fet, el Nurjan ja diu que no vol tornar al seu país d’origen i només una vegada ha preguntat qui era la seva mare biològica. Els pares són conscients que l’adolescència pot venir acompanyada de canvis. “Entrem en una nova etapa. Potser en aquest descobrir-se a ells mateixos es qüestionen altres coses. L’adolescència remou, pot passar que es rebel·lin amb la vida i la motxilla que arrosseguen. Si passa suposo que ho compartirem i preguntarem als amics que també tenen fills adoptats de l’edat dels nostres, i si cal demanarem ajuda professional”, comenta la Rosa.

QUAN I COM HO DIEM

Quan s’ajorna el tema dels orígens sota l’excusa que la criatura és molt petita, que li farà mal o que no ho entendrà, en realitat són defenses de la família. No es tracta de donar la informació amb tota mena de detalls sinó de no inventar-se res. Al final les mentides se’ns giren en contra perquè l’infant no sabrà què és veritat o mentida, i se li minarà la confiança. Per comunicar els orígens no s’ha de marcar un dia concret, ni cal esperar que tinguin capacitat intel·lectual per entendre la informació que se’ls dona, perquè l’infant pot quedar impactat. “Es tracta de treure el tema de manera natural, aprofitant situacions -quan es veu una dona embarassada, per exemple- per explicar que va estar a la panxa de la mare biològica”, proposa Requena.

Quan la Júlia (16) neix, la seva mare, la Carme, filla d’una família nombrosa, pensa que seria més enriquidor que la nena tingui germans. Per això un parell d’anys més tard decideix començar un procés d’adopció nacional. La Júlia també reclama tenir una germana quan truquen a la Carme per dir-li que hi ha una renúncia hospitalària d’un nen, el Martí (11), que té 12 dies. “Anem juntes a l’hospital a buscar-lo. Ella ja sap que potser algun dia arribarà un germà o una germana. Va ser de cop però totes dues estàvem il·lusionades”, comenta la Carme. Fins que el Martí no té 8 o 9 anys no es verbalitza explícitament la paraula adopció. “Em va preguntar si l’havia adoptat. Quan era petit li explicava una mena de conte, que volia tenir un fill, el buscava i finalment el trobava a l’hospital. Sabia que no havia nascut de la meva panxa. Amb 6 anys és la primera vegada que em pregunta com va néixer”, recorda la mare. A mesura que creix es comença a qüestionar detalls del conte sobre els seus orígens però sempre n’han parlat amb naturalitat.

SENSE CONTES DE FADES

El Miguel Ángel (48) i la Neus (48) sempre han estat conscients que l’Ariadna (11) pot tornar amb la seva família biològica, però malgrat tot decideixen acollir-la quan té 2 anys. Des que és petita és evident que té dues famílies; cada mes ha visitat la seva mare biològica amb trobades més o menys restrictives, i la resta del temps està amb la d’acollida, els pares i els seus germans, el Pau (16) i el Raül (16). “En parlem quan ella pregunta. No li ocultem res però tampoc li donem més informació de la que demana. Viu les visites amb naturalitat, és conscient que té dues famílies, encara que quan era petita i feia la visita volia assegurar-se que tornaria; necessita seguretat”, explica el Miguel Ángel. En el seu cas van “treballar-ho” més amb els bessons, que llavors tenien 8 anys: “Els vam explicar, sense entrar en detalls, que arribaria un germà o germana que no sortiria de la panxa de la mama i que estaria un temps amb nosaltres perquè la seva família no se’n podia fer càrrec”.

Intentar entendre el que ha passat és necessari per construir una personalitat forta i sana

És sa que l’infant adoptat o acollit i els altres fills puguin preguntar i la família reculli les seves inquietuds. Això no vol dir que s’hagi d’explicar tot des del primer moment, sinó dosificar-ho en funció de les característiques de l’infant. Requena afirma: “No hi ha receptes màgiques, però en general quan el preadolescent o adolescent fa una pregunta molt concreta és que comença a estar preparat per sentir la resposta. El que no s’ha de fer és deformar la realitat per evitar patiment. S’estarà embolicant més l’infant”.