Psicomotricitat en família: màgia i plaer

Que arreu del món les estructures pauten uns ritmes és un fet, fet amb el qual molt sovint ens endinsam en uns paradigmes (ideologies establertes) extremadament exigents. Per donar a l’abast a les demandes diàries, és freqüent que els modes de vida desitjats siguin arrossegats pels: “primer he de, ara no puc, tal vegada demà” i un ampli etcètera que ens acompanya en les nostres funcions parentals.

Aquestes circumstàncies fan del dia a dia amb els nostres fills, un vertader problema difícil de resoldre. Cada vegada més, ens trobam amb casos de famílies amb pares desesperats per les conseqüències que reporten aquests ritmes inassumibles i que es veuen reflectides en el dia a dia dels nostres petits. Els motius i perquès comencen a caure amb un pes específic en el col·lectiu infantil i deixen de manifest en totes les seves àrees dificultats més pròpies dels adults que no dels infants.

D’aquesta manera, els serveis que es fan càrrec que les necessitats del món infantil quedin cobertes vessen i es veuen desbordades més aviat, per cada curs escolar que passa. També és important donar el seu lloc a les famílies, que se senten com a primers responsables de la salut i integritat dels seus fills i filles, desorientats i sense saber què poden fer.

La solució podria ser la prevenció (com a objectiu) de multitud de factors que condueixen a demandes específiques com aquestes:

– Serveis d’orientació de les escoles que sol·liciten tutories amb els progenitors.

– Infants amb dificultats de relació i comunicacions corporals molt violentes.

– Nins i nines que tenen el control del funcionament i sistema de la família i que no aconsegueixen encaixar en cap altre mecanisme, per l’esforç que això representa.

– Petits que no admeten límits mínims i que tendeixen a comportar-se de manera tirana…

I tantes més que podríem enumerar en un llarg llistat.

Idò, juguem!

L’eina de la psicomotricitat familiar és la més poderosa que podem fer servir per acostar-nos als nostres nins i nines, sobretot quan els ritmes que han viscut han estat invasors. Com tots podem entendre, el joc és la seva manera de viure i entrar en relació, però el que tal vegada no sabem és que per als adults també ho és. És la manera d’ amollar responsabilitats i obligacions, i poder quedar en un estadi (període de vida) de nosaltres mateixos que, a hores d’ara, pensam que ja està desenvolupat i tancat. Però no!

Quan se’ns dona l’oportunitat de poder connectar amb el nostre ‘tot’ i deixar-nos endur com quan érem infants, succeeixen moltes coses: recordam qui som i d’on venim, i ho podem veure amb una determinada perspectiva gratificant, entenem que les imperfeccions que tant ens molesten dels nostres infants provenen de nosaltres i, quasi segur, de coses nostres que estan sense acabar de resoldre. Aquest efecte mirall ens condueix a una forma de comunicació més adequada, més tova i més plàstica; en definitiva, ens aporta els drets perduts i ens allibera de les obligacions sobreexigides; als nostres infants, també. La sala de psicomotricitat ens regala el lloc i el temps per fer aquestes passes al costat dels nins i, dins ella, la màgia apareix!

Uns pares ‘diferents’

Quan els fills entren a jugar amb els seus pares a la sala de psicomotricitat, descobreixen uns pares ‘diferents’, amb unes qualitats més àmplies i diverses de les que habitualment poden compartir amb ells: el llenguatge corporal i verbal, la concreció de la mirada, la comunicació gestual i el tacte amb contacte es veuen exponencialment augmentades. Totes aquestes noves maneres de fer connexió amb els referents són, per als nins, un coneixement més complet de les figures parentals, ja que tenen en compte que aquestes coses que passen mentre juguen passen espontàniament i sense gens de pressió ni judicis preestablerts; és a dir, des de l’absoluta llibertat de moviment. Just en aquests moments de cura lliure i de deixar-se endur apareix tot el meravellós dels pares i dels fills; tot allò que de manera sistematitzada queda abolit pel medi en el qual vivim.

Sens dubte, les famílies que posen en pràctica aquesta modalitat de psicomotricitat en surten reforçades i enganxades en els seus desitjos i necessitats. Això fomenta que el vincle creixi, que es puguin entendre més integralment i que el respecte per qui són i com són sigui més present. Les capacitats, les dificultats, el temps i els ritmes de cada membre de la família es deixen veure; l’acord entre tots sempre neix quan el joc entra en l’acceptació. Reconeixement de les arrels, reconeixement dels eixos personals; identitat individual i familiar! A jugar!

Sandra Santana és psicomotricista de Salut i Moviment