Coses que passen

No ens cansarem de repetir que cal parlar més de la pressió que pateixen les dones que no volen ser mares. De com se les estigmatitza i se les obliga a justificar-se. O del poc suport que reben aquelles dones que tot i voler-ho no poden ser-ho. O d’aquelles que quan decideixen ser mares topen amb discriminacions i violències perversament normalitzades, especialment a les seves feines.

Una d’aquestes violències consisteix a collar les dones que estan embarassades perquè no agafin cap baixa allà on treballen. En la cultura empresarial de casa nostra hi regna encara la idea que una bona empleada no faltarà mai a la feina mentre està embarassada. No cal anar massa enllà per conèixer casos d’empreses que han amenaçat les seves empleades d’acomiadar-les si no treballaven fins al final. Un altre abús és el que castiga les dones just quan es queden embarassades, bé acomiadant-les de la feina (aprofitant l’avinentesa per no renovar-les, per exemple) o bé traslladant-les a posicions inferiors. I una altra penalització és la que pateixen les mares que, un cop acaben les seves 16 setmanes miserables de permís, tornen a l’empresa i descobreixen que les han canviat de departament o d’horari.

De vegades la discriminació es dona fins i tot sense embaràs: en una entrevista de feina per a una universitat catalana, no fa gaire, s’entrevistaven dues persones, un noi i una noia. A l’aspirant a professora li van preguntar si tenia parella i criatures, mentre que a l’home només li van fer preguntes de caràcter laboral i acadèmic. La plaça, evidentment, no va ser per a ella.

Amb tots aquests obstacles és fàcil d’imaginar que per a moltes dones la idea de viure una maternitat digna s’assembla força a un miratge. Si a més hi sumem que avui encara és la dona qui assumeix la gran part de les càrregues familiars i la feina domèstica, que cobrem un 26% menys per una mateixa feina i que la nostra presència és ridícula en llocs de poder, no cal ser cap crac per entendre la injustícia que representa tot plegat.

Aquestes discriminacions quotidianes són un petit gran escàndol que tenim mig assumit perquè ja-se-sap-són-coses-que-passen. Però la veritat és que davant d’aquest panorama no s’hi val a mirar cap a una altra banda. En lloc de quedar-nos de braços plegats, hauríem de crear aliances, teixir resistències i treballar perquè cap dona es trobi en aquestes situacions, o com a mínim perquè si ho fa compti amb tota una xarxa de suports per alçar la veu sense por a protestar.

I hauríem de lluitar, alhora, per una corresponsabilitat real en la criança i el treball domèstic. Pels permisos compartits. Per reconèixer el treball reproductor i donar valor a les tasques de cura. I per fer possible, d’una vegada, que qui vulgui ser mare pugui ser-ho amb dignitat, i que qui no ho sigui pugui viure sense haver de disculpar-se. I de passada, aprofitar per exigir al conjunt de la societat que totes les energies que dedica a bombardejar-nos amb el mantra de tota-dona-ha-de-ser-mare les destini a fer-nos l’existència més bonica, més justa, més fàcil. Més lliure, en definitiva.