Laura Baena: "El problema social de les dones és ser mare"

BarcelonaAquesta creativa publicitària és més coneguda en els últims anys per haver fundat el Club de Malasmadres. El que va començar com una iniciativa per desmitificar amb humor la maternitat és avui una comunitat amb més d’un milió de seguidores que lluita perquè les dones no hagin de renunciar a la seva carrera professional ni tampoc a veure créixer els seus fills i filles. S’ha convertit en activista i des de l’associació que presideix impulsa mesures i estudis a favor de la conciliació. Ha recollit els últims deu anys de la seva vida personal i professional en el llibre Yo no renuncio (Lunwerg).

Tot comença amb la teva pròpia renúncia quan et converteixes en mare per primer cop.

— Vaig intentar conciliar com vaig poder i no va ser fàcil perquè has sigut mare per no renunciar tampoc a aquesta part de la teva vida. Fruit de la meva renúncia em vaig adonar que el problema social de les dones és ser mare. Ser mare és el nostre sostre de vidre.

Vas deixar la feina perquè no volies renunciar a la teva vida personal. Vas sentir que renunciaves, llavors, a la teva vida professional o va ser una tria?

— Vaig renunciar a la feina perquè perdia el control de la meva vida. Jo mai he volgut ser mare 24 hores al dia, però la societat no et permet conciliar els dos mons. Els horaris de moltes empreses no són compatibles a menys que deleguis les cures totalment: o les pagues o tens família i una xarxa que et dona suport. I jo vaig decidir que volia viure. Però ho vaig sentir com una renúncia, vaig intentar lluitar per la meva vida professional i ho vaig viure com un fracàs. I, a la vegada, el mite de la superwoman em feia sentir que jo no era suficient. Ningú t'explicava la realitat. No és que no siguis suficient sinó que no hi ha ni mitjans ni recursos. T’empenyen a renunciar. Creus que tries però no ho fas. És la societat qui decideix per tu.

Ara les mares estem alçant la veu.

— Vull que el llibre sigui un moviment per trencar el silenci de les mares i perquè canviem la manera de veure la maternitat i sigui reconeguda socialment i econòmicament. Si ens fan creure que és un treball que fem de portes endins és com que no té valor, i ens ho creiem. Només es reconeix el treball remunerat i la vida pública. Quan es va organitzar el temps per treballar i descansar, no es va tenir en compte les cures, que han sigut invisibles. Posar les cures al centre vol dir que el model laboral s’organitzi d’una altra manera i que els homes entrin en l’equació.

La conciliació no és només per tenir cura dels altres.

— Hi ha una mala relació entre la vida i la feina. Estem frustrats per no tenir temps, no només per a la cura dels fills sinó per a nosaltres. La conciliació personal és important i hem de reivindicar que el sistema no funciona. Ens van enganyar dient que arribaríem on volguéssim, seríem el que volguéssim i competiríem en igualtat de condicions amb els homes, però era mentida perquè ells no formaven part de les cures familiars. I per fer-ho bé què hem de ser? Superheroïnes. I com ens ho fem? A costa de la salut mental.

La batalla per la conciliació no hauria de ser només cosa de les mares. Ens beneficia a tots.

— La conciliació no és només cosa de les mares però les que ho patim en primera persona som nosaltres i si nosaltres no alcem la veu no ho farà ningú perquè interessa mantenir l’statu quo. Ells no ho faran perquè no faran el pas per perdre els seus privilegis. Sempre que debatem la conciliació es pensa que és només per a les dones, però nosaltres ja ens ho sabem. Nosaltres hem de liderar la revolució però ells també han de ser part del canvi.

No pel fet de ser mare deixes de tenir ambicions. Però si també vols recollir els nens a l’escola, molts cops has de fer un pas al costat.

— T’han venut tant l’amor maternal i que la feina ja no t’importarà que això és una crisi existencial brutal. El problema és el model laboral: s’ha de produir tant que no hi ha lloc per a les cures però tampoc per a tu com a persona ni per a la vida. No és només que volem cuidar sinó que volem cuidar-nos.

Tampoc és una qüestió individual.

— Ens han enganyat dient-nos que és un assumpte familiar en què cada família tria. No, això és una responsabilitat social, un assumpte polític i públic, i això costa que s’entengui. Per això les polítiques han d’anar abans que el canvi social perquè si no no avancem.

Es va dir que la pandèmia havia posat en valor les cures. Ha servit d’alguna cosa?

— Durant un temps vaig pensar que aquesta aturada ens faria replantejar el model laboral però les empreses no han après res, han tornat al presencialisme absurd. És com el debat de la jornada intensiva a les escoles: el problema són els horaris laborals, no els escolars. No s’aposta per la flexibilitat ni el teletreball. Cal una aposta per un pla nacional de conciliació, però si les empreses no aposten per polítiques de corresponsabilitat no hi haurà cap canvi. Tenim molt a fer. La clau és que les empreses apostin per la flexibilitat i la feina per objectius, però les institucions públiques també hi han de donar suport amb polítiques públiques i ampliar els permisos de maternitat.

Dius al llibre que en aquests dos últims anys has fet més activisme polític que mai i que t’has adonat que no interessa canviar la realitat social. Estàs decebuda?

— Sí, estic decebuda. Durant la pandèmia ens vam oblidar de les famílies i no es va fer res. Ara estem en el camí de treballar pel pla nacional de conciliació i consciència, i de voluntat n'hi ha, però es necessita consens polític i estem en un sistema polaritzat. I això va més enllà de la ideologia política perquè afecta totes les dones.

En el llibre parles d’altres temes, com el lideratge mal entès d’algunes caps dones que has tingut.

— És el lideratge que m’he trobat, un lideratge masculí, d’autoritat, exercit per dones que no han sabut fer-ho d’una altra manera, l'han portat a l’extrem i l'han fet tòxic. S’han de formar nous líders i deixar enrere aquest estil de lideratge.

La pandèmia va coincidir amb un canvi vital teu. Te'n vas anar de Madrid per anar a viure a Màlaga, la teva ciutat. Per què?

— La meva tercera filla -nascuda en pandèmia- ha sigut una oportunitat per aturar-me i replantejar-me la vida. Les ciutats molts grans són una roda, ens confonen i sembla que no hi hagi manera de sortir-ne. Madrid consumeix molt i Màlaga em dona distància per triar millor. Tinc el meu propi projecte organitzat per aturar-me de veritat i he pogut viure aquesta maternitat de forma més lliure i conscient. L'hi he d’agrair a la pandèmia. L’autoexigència que ens marquem les dones és brutal i quan comences a delegar i deixar anar vas trobant temps. A totes ens agradaria tenir més temps, però per a què el faries servir? Per cuidar-nos més o per seguir a la roda? L’autoexigència és la presó més gran per a les mares.