MARC SERRANO I ÒSSUL

Socors! Tothom opina sobre el nostre fill

Tant se val que coneguin els pares molt o poc, quan es tracta de la criança dels fills tothom se sent amb el dret (i molts pensen que amb el deure) d’opinar sobre com els eduquen. Per què?

Per què tanta gent es creu amb el dret a opinar sobre la criança dels infants dels altres? / GETTY Zoom

“Que gran”. O guapo, o mogut. “Els nens patatim”. O patatam, o patatum. Bla, bla, bla. Tothom gosa. Absolutament tothom s’hi veu amb cor. Família, amics, coneguts i saludats -i desconeguts-, amb poques excepcions. Propis i estranys s’hi atreveixen. Tots (molts) deixen anar comentaris de tota mena sobre l’aspecte, el comportament o l’educació dels fills aliens. Els menuts que hem dut al món esdevenen, de cop, carn de debat públic; la seva criança, tema de conversa de tertulians, opinadors, comentaristes diversos. Amb la xerrera gratuïta -no sol·licitada-, sovint crítica, hi venen apunts de l’experiència pròpia: que si “el nostre daixò”, que si “la nostra dallò”... Alegrement, dotzenes de boques imparteixen lliçons magistrals sobre com ho fem -mai prou bé- i com es fa. Amb bona o mala fe, pontifiquen en simposis espontanis que valoren com criem -o malcriem- les criatures.

El punt de partida és clar: qui mana? Qui decideix els criteris per a la criança i l’educació dels nens? Qui hi té dret? Els pares i prou? ¿Al 100%, sense acceptar suggeriments de l’entorn? Salvador Cardús és -si calgués presentar-lo, que no cal- professor titular de sociologia de la UAB i contraportadista de l’ARA: “Principalment, han de decidir els pares. Són els que en tenen la responsabilitat. Sobretot en la infància. Però és obvi que no creixen aïllats i, vulguis o no, tothom hi fica cullerada, amb permís o sense”. Cardús defensa que, de portes enfora, en llocs compartits, tothom té dret a opinar de la quitxalla dels altres: “En contextos institucionals, sí. Cal respectar les condicions de convivència que exigeix l’espai públic i l’institucional, tant pel carrer com en un restaurant o en un teatre”. Ep.

"Principalment, han de decidir els pares. Són els que en tenen la responsabilitat. Sobretot en la infància"

Salvador Cardús - sociòleg

Més que no pas sobre si els criem o els eduquem així o aixà, aquests actors externs -sosté- estan legitimats per posar el crit al cel si els menuts els molesten. “És que no es tracta de com els eduquem- diu, i argumenta-: Es tracta que, si volem participar en àmbits públics i en institucions on conviu gent diversa, cal respectar les seves regles. És una qüestió de fer possible uns mínims acords que facilitin la convivència en un espai divers. No pot ser que vulgui sopar en un restaurant i hi hagi una criatura que corri entre els comensals. O que els nens vagin pel tren baladrejant i molestant la resta de viatgers”. Amb encert o sense, el fet que tothom (gent diversa, desconeguda i tot) s’atreveixi a proferir opinions sobre les nostres criatures és -afirma- ben normal i natural: “De fet -observa-, tothom s’atreveix a opinar de tot. No sé per què el comportament de les criatures n’hauria de quedar exclòs. Ens fem tips de dir que educa «tota la tribu», oi? Doncs pot opinar tota la tribu!” Som-hi.

QUÈ HI HA DARRERE DE LES CRÍTIQUES?

Salvador Cardús apunta el possible motiu pel qual tantes paraules, paraules, paraules irriten tant els pares: “No m’atreveixo a generalitzar. Però crec -respon- que sovint no s’accepten les crítiques perquè posen en evidència les nostres impotències i fracassos educatius”. Perquè deixen al descobert les mancances parentals. El més graciós de tot -o el més trist-és que els pares que s’ofenen quan els altres es fiquen on no els demanen, aquests, són els que xerren, en acabat, sobre la canalla aliena: “Opinem dels altres -explica Cardús- per la mateixa raó que els altres ho fan de nosaltres. Vivim en un món lliure i les fronteres entre l’espai públic i el privat s’esborren. Ho demostra com utilitzem les xarxes i exposem la nostra privacitat a la vista pública, de manera impúdica”. Sense cap vergonya.

Magda Minguet és, entre altres coses, professora de secundària, periodista, mare de quatre nanos i autora del blog Cinc homes a casa, allotjat a la web de l'AraCriatures. Convé que els qui decideixen com es cria un infant siguin els seus pares, però ho matisa més: “Pel que fa a l’educació, l’escola també és clau, i és molt important que família i escola vagin en la mateixa direcció”. I -afegeix- l’entorn més proper: “Personalment -reconeix- no em molesta que l’entorn hi intervingui. Amics molt propers poden renyar (i de fet ho fan!) els meus fills. No podem intervenir-hi els pares al 100% perquè no hi som presents al 100%. Per tant -assegura-, tota ajuda és benvinguda, i sobretot em refio molt del criteri dels avis i dels mestres dels meus fills quan nosaltres no hi som”. I es queixa: “Amb les lamentables polítiques familiars que tenim, és normal que l’entorn hi intervingui”.

TEMA UNIVERSAL

Els comentaris indiscriminats no desesperen pas l’educadora; ben al contrari: “La gent té el costum d’opinar de tot. Potser la criança és un tema universal i fàcil per iniciar la conversa”. Confessa: “La veritat és que jo, amb quatre fills i 40 anys, ja no em sento gens jutjada, o potser és que ja no m’afecten les opinions. Quan a mi em pregunten, intento evitar frases del tipus «Hauries de...» o «El que necessita aquest nen és...», perquè no hi ha receptes en educació. El que faig és explicar anècdotes o coses que m’han funcionat a mi”. I fins i tot en demana, d’opinions: “Ara mateix, pregunto molt a altres mares com s’ho fan per gestionar les pantalles i els jocs en línia. Parlar sobre educació és molt bo i enriqueix molt, però tenint en compte que cada fill és diferent”.

També fa cas, sobretot, dels docents dels seus quatre nois: “Els mestres dels meus fills són actors del tot legítims. Escolto molt les seves reflexions i intento seguir les pautes que em donen”. En general, convida a parlar amb els altres de l’exercici de la parentalitat: “El debat sobre educació sempre ha d’estar viu, i és important que els pares aprenguem els uns dels altres”. I aprenguem, a més -declara-, dels entesos: “Ens hem passat molts anys formant-nos per ser bons professionals a les feines, oi? Doncs també és bo fer cursos per ser més bons pares”.

Mare per quadruplicat, Magda Minguet recomana cintura i calma -molta, molta calma- als pares primerencs. “Sincerament, la gent opina molt i a vegades això ens molesta, però em sembla que mai es fa amb mala intenció. També crec que estem especialment susceptibles i insegurs amb el primer fill. Ens sentim amb ganes de ser els millors pares del món, i qualsevol petita crítica ens sap greu. A mesura que tens fills, et relaxes i saps que això de la criança és la ciència més inexacta del món. Abans de tenir fills, també tenia moltes teories, i ara el que tinc és molts fills i cap teoria”.

Davant del primer nadó, doncs -potser serà l’únic-, paciència: “És moment de sentir-nos segurs i no tenir la pell tan fina. Som una nova generació de famílies que no estem tan dedicades a la criança, i això no vol dir que siguem pitjors: som diferents. Ho fem tan bé com podem o sabem, i només faltaria que ens desgastés el comentari de la veïna de torn”. Ni cas.