Ni participar ni guanyar, aprendre

Només té 11 anys, en fa 5 que practica la gimnàstica esportiva i l’Etna ja és campiona d’Espanya de salt de poltre i subcampiona de terra en la seva categoria. La seva vida gira al voltant de l’esport. S’entrena sis dies a la setmana i hi dedica entre tres hores i mitja i quatre hores al dia. “És un esport molt dur -comenta la seva mare, la Maite- i implica molta disciplina, responsabilitat i sacrifici”.

L’esforç no només ve de la nena sinó també de la família, ja que els pares han de fer mans i mànigues per poder-la portar als entrenaments que fa al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, a 40 quilòmetres de casa seva, sense desatendre les necessitats dels seus dos germans, que són més petits. Per ara a l’Etna la gimnàstica la fa molt feliç. Ha tingut la sort de trobar-hi bones amigues i el ritme trepidant d’entrenaments no l’amoïna. Els pares mai l’han pressionada perquè s’hi dediqui, i si mai vol plegar diuen que li respectaran la decisió.

Però això no sempre és així. Sovint els pares que tenen fills que despunten una mica es generen unes expectatives d’èxit o de futur que són poc realistes i acaben pressionant massa els fills, explica Meritxell Beatriu, que és psicòloga de l’esport. De fet, el 85% dels pares de nens que destaquen prematurament creuen que el seu fill arribarà a ser esportista d’elit.

Aquestes expectatives a vegades s’acaben traduint en pares escridassant els nanos durant els partits perquè corrin o defensin, donant consignes que es contradiuen amb les indicacions dels entrenadors... Escenes que són força habituals als camps d’esport infantils, especialment als de futbol, però també en molts altres.

Malgrat tot, Joan Arumí, professor del grau de ciències de l’activitat física i de l’esport de la UVic-UCC, és optimista. Perquè, tot i que encara hi ha massa agressivitat que prové de les grades, la seva percepció és que la situació ha millorat els últims 10 o 15 anys perquè “els pares i les mares van agafant una visió més educativa de l’esport”. Beatriu és del mateix parer i està convençuda que “tot i que encara queda molt camí per fer, actualment el tema s’està treballant més”.

“Que els pares donin consignes per ser competitius no està malament, però també n’hi ha d’haver de més enfocades a l’aprenentatge”, afegeix Arumí, que acaba de publicar el llibre Entrena’ls per cooperar, on fa un replantejament de l’esport d’equip des de la seva pròpia experiència com a entrenador.

EINA D'APRENENTATGE

EINA D'APRENENTATGEHem sentit moltes vegades, especialment quan s’intenta consolar algú que acaba de perdre una competició, que “el més important és participar”, però no és ben bé així, diu Arumí. “L’esport és competir, guanyar, esforçar-se, autocorregir-se i sobretot aprendre per fer-ho cada vegada millor”. De fet, la frase completa de l’expert en educació física francès Pierre Parlebas en realitat té un significat molt diferent. I diu així: “El més important de l’esport no és guanyar sinó participar, perquè l’essencial a la vida no és l’èxit sinó esforçar-se per aconseguir-lo”.

“S’ha de veure l’esport com un escenari per aprendre i per créixer i no tant per arribar a ser alguna cosa”, assegura Meritxell Beatriu. I encara més si els esportistes són petits, una etapa en què s’ha de prioritzar la diversió, que no ha de ser incompatible amb l’esforç, el treball i el sacrifici.

A vegades els objectius de la criatura són uns i els dels pares són uns altres. Potser el nen només practica un esport per poder estar amb els seus amics, i els pares li recriminen que no s’hi esforça prou. Segons Beatriu, que és membre del grup de treball de prevenció i integració a través de l’esport del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, una correcta implicació dels pares passa per respectar l’interès i els objectius del nen i acompanyar-lo en les frustracions.

Joan Arumí creu que “perdre ha de servir com un element per aprendre”, per reflexionar sobre el que es pot fer millor, assumir responsabilitats, fer autocrítica... “cosa que a vegades ni els entrenadors de Primera fan”, afegeix. En definitiva, l’esport també hauria de servir per desenvolupar la competència d’aprendre a aprendre, un aspecte en què, segons ell, l’escola va molt per davant del món de l’esport.

SUPORT EMOCIONAL

SUPORT EMOCIONALÉs important que els pares intentin buscar un club que s’adigui a la seva manera de pensar i de fer, com fan a l’hora de triar escola. Meritxell Beatriu remarca que “els nens han d’anar provant esports, i passar-s’ho bé, i, si en troben un que els agrada, llavors els pares han de fer un bon acompanyament”.

La Júlia va començar practicant natació i gimnàstica. Durant un any va competir en les dues disciplines, fins que es va decantar per la natació. Ara té 14 anys i és campiona d’Espanya infantil en diverses modalitats i aquest estiu competirà a l’Europeu Júnior d’Hongria. La seva mare, l’Anna, explica que arribar a aquest punt a vegades no ha sigut fàcil i que la nena ha viscut moments de crisi. A la Júlia li costava molt haver-se d’anar a entrenar a les sis del matí. Ara estudia a l’institut del CAR i els horaris estan fets a mida, tot i que s’entrena entre 4 i 5 hores diàries sis dies a la setmana.

Quan els nanos són en un centre d’alt rendiment als pares no els deixen participar gaire, com confessa l’Anna. A casa no parlen gaire de la natació ni dels resultats perquè no volen interferir en la tasca de l’entrenador, com veuen que fan altres pares: “Hi ha molts pares-entrenadors, que es fiquen en el que fan i el que deixen de fer als entrenaments”. I, en aquest sentit, l’Anna afegeix convençuda: “El suport emocional és el nostre principal paper: faci el que faci nosaltres estarem sempre al seu costat”. Això sí, és cert que també li demanen compromís. Si la Júlia comença una temporada, almenys l’ha d’acabar.

PRESSIÓ EXCESSIVA

PRESSIÓ EXCESSIVAQuan l’Etna torna dels entrenaments, la Maite sempre es fixa en quina cara fa. Hi ha dies que està contenta i a vegades la nena explica il·lusionada que ha aconseguit algun element que fins llavors se li resistia, però altres vegades la seva cara és un poema. Quan passa això, en el cas de l’Etna sol ser perquè se sent insegura davant d’algun exercici i té por de fer-se mal. “Nosaltres intentem animar-la, sense pressionar-la”, explica la mare, que sap de companyes de l’Etna que han acabant plegant perquè s’han sentit massa pressionades, o pels pares o pels entrenadors.

Hi ha molts estudis que indiquen que els nens que se senten pressionats pels seus pares pateixen més estrès i ansietat i, per tant, és més fàcil que empitjorin el rendiment o que acabin abandonant la pràctica de l’esport. De fet, el 16% dels joves deixen de fer esport per les pressions que reben. Les conseqüències d’un nen o un adolescent amb unes expectatives massa elevades poden desembocar en la síndrome del burn-out, que es manifesta amb cansament físic, baix rendiment, falta de confiança i poca realització personal. Quatre de cada deu joves en aquesta situació acaben abandonant l’esport.