TRINITAT GILBERT

“El mòbil és meu i no pots mirar què hi faig”

El dret a la intimitat és l’argument de molts joves perquè els familiars no els mirin el mòbil. Ara els pedagogs diuen que l’educació i la protecció estan per sobre de tot

Els pares han de controlar l'ús que els fills fan del mòbil? / GETTY Zoom

Revisar el mòbil dels adolescents, l’ús que en fan o les converses que mantenen a través de les xarxes socials crea dubtes i recels entre les famílies. El debat se centra especialment entre el dret a la intimitat dels joves (per tant, no mirar-los el mòbil) i la intervenció pedagògica (supervisar-los-hi) i saber-ne l’ús que en fan.

“La resposta és difícil -afirma el pedagog Xavier Ureta-, perquè no es pot aplicar la mateixa actuació educativa per a un nen o una nena de 12 anys que per a un adolescent d’entre 16 i 18 anys”. Malgrat això, tant els uns com els altres tenen dret a la seva intimitat. Però “en el tema de les xarxes tots són igualment vulnerables i, per tant, els pares han de vigilar per advertir-los dels perills”, diu el pedagog, que manifesta que les seves respostes són fruit de l’experiència i de la tradició pedagògica, “i no rotundament acadèmiques”.

Ureta indica un altre concepte que les famílies han de valorar quan els assaltin incerteses sobre si mirar o no el mòbil dels adolescents. “El mòbil ha de ser un estri de la família que utilitzen els fills, com ho pot ser el televisor, l’ordinador o la resta d’elements familiars que es comparteixen i sobre els quals sol haver-hi normes d’ús”. Dit amb altres paraules: no és un estri de propietat exclusiva del jove, “un concepte que s’ha estès de manera poc educativa en la nostra societat”. En el cas dels menors “el propietari del mòbil són els pares”, i són ells els que han de poder tenir-ne informació quan se sospita d’un mal ús o d’una amenaça. “L’educació i la protecció estan per sobre d’altres consideracions d’ordre material”, afirma el pedagog Xavier Ureta.

Per la seva banda, la psicòloga Estefania Carreño assenyala que el mòbil cal controlar-lo, sí, però com qualsevol altra acció educativa que fan els pares amb els fills, que requereix una guia en els inicis. “Amb el mòbil o qualsevol xarxa social hem de guiar-los, perquè no saben l’abast de les seves interaccions amb els altres i han d’aprendre a relacionar-se darrere d’una pantalla, cosa que no han fet fins llavors”, diu Carreño. En aquests inicis és important remarcar-los que “tot el que passa a internet s’hi queda” i que “les aplicacions que duren uns segons, com per exemple Snapchat, no són tan segures com els pot semblar, perquè se’n fan captures de pantalla i se’n guarden les imatges”, afegeix la psicòloga. Tot plegat és el que cal que les famílies expliquin, vigilin i guiïn, cosa que no vol dir “controlar els fills excessivament”.

AMB NATURALITAT

La psicòloga creu que l’acció educativa que requereix el mòbil seria semblant a la d’altres aspectes que requereixen la supervisió dels pares. “¿O és que els controlem en excés quan els deixem pujar sols als tobogans del parc però continuem estant al seu costat?”, es pregunta. Per això, “amb el mòbil cal actuar amb naturalitat, sense que se sentin fiscalitzats”. (“Jo sé tot el que fas” seria una frase fiscalitzadora.) “Senzillament fem com quan eren petits i els portàvem al parc: som allà, primer els agafem de la mà, després ens quedem a prop i després els mirem de lluny”, opina Carreño.