El país on als avis se'ls 'obliga' a fer de cangurs

PequínGuo-guo, un diminutiu familiar que es podria traduir com a pometa, començarà el col·legi el proper curs. Tindrà sis anys, que és quan comença l’educació obligatòria i gratuïta a la Xina. La vida de Guo-guo i de la seva família canviarà dràsticament. Serà l’inici d’una llarga cursa plena d’obstacles que es viu com un objectiu familiar. Els seus pares, que viuen a Pequín entre el quart i el cinquè anell de circumval·lació, l'equivalent al Prat de Llobregat si parléssim de Barcelona, hauran de deixar el modern apartament amb ascensor on viuen i que els van ajudar a comprar els avis paterns. Es traslladaran més al centre de la ciutat, entre el segon i tercer anell, que és on es troben les millors escoles públiques de Pequín, les que ofereixen més possibilitats per entrar a la Universitat.

Previsorament, la mare de Guo-guo, que va créixer en un barri tradicional de hutongs, no va canviar el seu empadronament quan es va casar i ara pot tornar sense problemes i optar a una plaça escolar. Això sí, hauran de llogar un pis més petit i antic. Ho pagaran posant de lloguer el seu, però com que serà més car perquè és més cèntric, necessitaran, una vegada més, ajuda de la família. Viuran a prop dels avis materns, que seran els encarregats de portar la nena a l'escola, recollir-la a la tarda i ajudar-la a fer deures.

A la Xina, els avis, que es jubilen als 55 anys, són la peça indispensable en la cura dels nets: no hi ha cangurs. A la porta de les escoles el més habitual és veure com els avis s'amunteguen esperant els nens per donar-los el berenar i portar les seves feixugues motxilles. El seu ajut no és puntual, es pot dir que és extensiu, fins que es facin grans, i es considera una obligació.

Jiang, l'àvia de Guo-guo, s'ho pren amb una barreja de resignació i alegria. El seu marit s'ha jubilat aquest any, i la llibertat actual l'aprofiten per viatjar per la Xina, ja que a partir de l'any que ve, assegura, hauran d'estar pendents cada dia de la neta. Ni tan sols es planteja no fer-ho, és el mateix que va fer la mare i afirma que és el sistema xinès. L'entrada de Guo-guo a l'escola obliga a remodelar la vida de tota la família. Aquest cas pot semblar extrem perquè és Pequín, la capital, on hi ha les millors institucions acadèmiques i la competència és més gran. Però a petita o gran escala passa a tot el país. Tota la família es compromet en l'educació i és capaç de fer grans sacrificis per pagar activitats complementàries i classes extres. Una dita popular resumeix la situació: “el màxim desafiament és criar un fill”.

A la Xina hi ha 9 anys d’educació obligatòria i gratuïta. Es divideix en dues etapes: escola primària dels 6 als 12 anys i el primer cicle d'escola secundària, dels 12 als 15. En finalitzar l'escola obligatòria hi ha un examen i els estudiants poden optar per fer estudis semblants a una formació professional o preparar-se per a la universitat. En el segon cas, cursen el segon cicle d'educació secundària, dels 15 als 18 anys. En acabar, cal examinar-se en el temut Gaokao, un examen semblant a la selectivitat, per entrar a la universitat.

Fins als 15 anys, els pares només paguen la roba escolar, bàsicament els diferents xandalls d'esports i el menjar. Tots els nens dinen a l'escola, no hi ha opció d'anar a casa. Si el col·legi és gran, els alumnes van al menjador per torns, però també és habitual, sobretot amb els petits, que mengin a l'aula, sobre el pupitre. A les zones rurals hi ha subvencions per al menjar, però a les ciutats no es considera necessari, és barat. Abans dels 6 anys hi ha escoles bressol i preescolar, però n’hi ha molt poques, de públiques. El govern ha promès construir escoles bressol com una de les mesures per incentivar la natalitat.

Una escola sense pati ni jocs i amb molts deures

La diferència principal amb l'educació catalana és que l'entrada a l'escola representa la fi dels jocs i el principi de l'estudi intensiu. No hi ha hora del pati, només es fa servir per fer gimnàstica. Després de dinar es pot fer una petita passejada per estirar les cames i fer una migdiada sobre el pupitre.

Els alumnes tenen molts deures i els ocupen pràcticament tot el temps després de l'escola. La cosineta de la Guo-guo, d'11 anys, ha de deixar acabats els deures el divendres per al dilluns, ja que durant el cap de setmana les classes extres de matemàtiques, anglès, piano i ping-pong no li deixen temps. Tampoc per sortir amb els amics. El seu joc és a l'ordinador.

Zuo, de dotze anys, es queixa que ha de fer molts deures cada dia i se’n va a dormir a les 11 de la nit. Els caps de setmana no té temps lliure. Aquests exemples són un patró; els pares carreguen els nens amb moltes classes de reforç per millorar la seva nota. La majoria fa classes extres de matemàtiques i anglès els caps de setmana. Quan preguntes pel lleure, la resposta d'una professora és la següent: “Si no vols aprendre, tens lleure”.