JUDIT MONCLÚS

La teva família és com la meva?

Les famílies canvien i ja no podem parlar d’un únic model, però, ¿com viuen les criatures que la seva família no segueixi el model tradicional?

Coneixem famílies allunyades del model tradicional / RUTH MARIGOT Zoom

“La primera paraula que va dir la meva filla va ser papa. Bàsicament, perquè de la pipa [el xumet] en deia papa. Mare soltera i la primera paraula que diu la meva filla és papa! Ja l’hi recordaré quan sigui gran...”, explica divertida Georgina Ortiz, que va decidir emprendre la maternitat en solitari quan tenia trenta anys. Ser mare, assegura, sempre havia sigut la il·lusió de la seva vida i va decidir fer-ho sense parella. “De fet, va ser per malaltia, ja que tenia el papil·loma. M’havien fet dues conitzacions, estava tocada del coll de l’úter perquè el tenia bastant tallat i em van advertir que no seria fàcil ser mare. En una revisió ginecològica em van dir que se m’havia tornat a reproduir i que m’havien de fer una altra conització. Si me la feien, les probabilitats de ser mare es reduïen. Li vaig dir a la ginecòloga que volia ser mare igualment i que si no m’embarassaven a la clínica, ho faria jo pel meu compte”. No ho va fer. El doctor Buenaventura Coroleu, cap del servei de medicina de la reproducció de Dexeus, va autoritzar una fecundació in vitro amb un únic embrió. Un únic intent. Va funcionar. Es va quedar embarassada a la primera. “El millor de tot és que l’embaràs em va curar. Hi ha un petit percentatge de dones que amb l’embaràs es curen i jo vaig ser una d’elles. No puc tenir més fills, però tampoc em calen”, afirma Ortiz.

Han passat tres anys des de llavors i l’Emma, la filla de la Georgina, comença a fer preguntes. “Ara em diu que vol anar a comprar un papa. Jo li explico que soc el papa i la mama. De fet, li he deixat de dir papa al meu pare i li dic iaio per no confondre-la, ja que diu que el seu pare és el meu”. Ortiz li ha començat a explicar el procés de fecundació a què es va sotmetre per tenir-la amb l’ajuda del llibre  'La meva família' (ed. Estrella Polar), una creació de l’equip mèdic de Dexeus Dona, amb text de Noemí Fernández i il·lustracions de Cristina Losantos. “Havia pensat explicar-li que com que no tenia un papa per fer-la a ella, vaig anar al metge i em va ajudar a tenir-la, però no m’havia plantejat com ho faria. El llibre, en ser tan gràfic, m’ha ajudat molt a donar-li les millors explicacions”, afirma.

La Tania i la Núria tenen dos fills, la Beth i en Teo Zoom

La Tania i la Núria tenen dos fills, la Beth i en Teo / RUTH MARIGOT

PLANER PERÒ RIGORÓS

'La meva família' és un llibre dirigit al públic infantil a partir de sis anys que explica d’una manera senzilla i amena en què consisteixen les diferents tècniques de reproducció assistida existents, quin és el seu objectiu i com el seu desenvolupament ha contribuït a l’aparició de nous models de família diferents del tradicional. El lector hi descobreix en Pau, que està a punt de tenir un germanet; la Martina, que vol saber per què ella només té mare, i en Joan, que recorda quan va ser adoptat. “Era una idea que teníem des de feia molt de temps. Moltes de les nostres pacients ens transmeten el dubte de com explicar als seus fills que van néixer gràcies a la reproducció assistida. No és senzill i creiem que aquest llibre pot ajudar a fer-ho molt més planer, integrant-ho com una cosa quotidiana i que li passa a molta gent”, assenyala la doctora Montse Boada, directora dels laboratoris de reproducció Dexeus Dona i cap de la secció de biologia del servei de medicina de la reproducció. “La societat és dinàmica i canviant. No podem quedar-nos ancorats en una idea de família tradicional i, per tant, és bo tenir eines didàctiques que facilitin la comprensió i normalització dels nous models. Com diu el llibre, de famílies n’hi ha de molts tipus però el que importa no és tant la diversitat com que estiguin plenes d’afecte i respecte”, diu.

El model normal és el que cada cop és menys freqüent. De fet, els meus pares es van separar i jo ja no l’he tingut. Si a mi el que em sobta és trobar-me famílies tradicionals!”, exclama Tania Delgado, protagonista de la foto del reportatge. Fa cinc mesos que va tenir el seu segon fill. La gran farà tres anys al novembre. Amb parella femenina, van decidir ser mares a través del mètode Ropa (recepció d’òvuls de la parella). És un tractament dirigit a parelles de dones que permet que una aporti els òvuls i l’altra s’encarregui de la gestació, de manera que totes dues esdevenen mares biològiques. “Tenia clar que volia ser jo la que em quedés embarassada. De fet, vam fer algun intent amb els meus òvuls però jo soc una mica més gran que la meva parella i era més complicat. Ho vam provar amb els seus òvuls i va funcionar a la primera”, recorda Delgado. Quan toqui explicar als seus fills com van arribar al món creu que serà molt fàcil per l’evidència que suposa tenir dues mares. “Quan vagin a l’escola vindran les diferències i arribaran les preguntes, però els hi explicarem tal com ha sigut”, assegura.

En segons quines situacions, costa explicar als fills que han arribat al món mitjançant tècniques de reproducció assistida. “Si és amb els propis òvuls i amb esperma penso que no és difícil explicar-ho. Hi pot haver més conflicte quan estàs utilitzant òvuls o esperma d’un donant. La identitat genètica pot ser més difícil”, afirma el doctor Coroleu. “Hi ha famílies que encara ho porten en secret. El problema arriba si algun dia algú el revela. Explicar-ho escollint el moment i la manera de fer-ho sempre resulta millor”, afegeix la doctora Boada. De fet, si 'La meva família' obté bona resposta, possiblement n’hi haurà un altre per a un públic més adult perquè es puguin explicar les coses “més clares”. Tal com recorda el doctor Coroleu, la publicació permet entrar en el concepte de família i posar sobre la taula una realitat que potser no és de qui la llegeix, però que existeix al seu voltant més immediat.

“Des que hem tingut en Lucas, ens hem conscienciat que som tres i que li hem de donar exemple dient que totes dues som les seves mares. Abans, tant la Marina -la meva parella- com jo ometíem informació. Creia que a ningú li importava la meva vida privada ni tenien per què saber qui era la meva parella. Ara, tot el contrari. No volíem que s’interpretés com un tema d’inseguretat per la nostra banda i transmetre-ho al nen. Ens ha canviat el xip”, explica Aida Carretero. Ara fa un any també van tenir el seu fill amb el mètode Ropa. Afirma que en el moment en què comenci a preguntar o que elles vegin la necessitat d’explicar-li com va arribar al món ho faran sense cap tipus de ficció. “Si vols que la resta ho vegin com a normal, la primera que ho ha de tractar amb normalitat ets tu”.