Així fa de pare
Criatures  /  Família 09/06/2022

Ferran Garcia: "Ja sé per què tinc tantes pigues: la besàvia era minyona i l'amo la violava"

Escriptor

3 min
FERRAN GARCIA 01

Escriptor i pare de la Lia, de 17 anys. Autor de Recorda que moriràs o Blasfèmia i guanyador de diversos premis, publica Guilleries (Males Herbes), un poètic western crepuscular situat a la plana de Vic de les guerres carlines.

— Adoro l’adolescència. Em sembla l’edat més meravellosa de l’ésser humà. És la gran curvatura de l’espai-temps, allà on tot col·lapsa, la matèria i l’energia de la vida. Es creen estrelles, planetes i galàxies senceres dins els ulls dels adolescents.

Però com ens hi podem entendre?

— Ells fan la seva i, si vols compartir coses, has d’acostar-t’hi amb sinceritat. Amb ganes reals de compartir alguna cosa. Ets tu que t’has de moure cap allà, cosa que tampoc és gaire difícil, perquè tenen una potència gravitatòria descomunal.

Què et sorprèn de la seva manera de ser?

— A mi em fa molta gràcia –vull dir en sentit literal, em fa riure a cor què vols– quan davant de qualsevol afirmació la resposta adolescent és "no". El seu no apareix abans que pugui acabar la frase. És una reacció instintiva, reptiliana, de supervivència. El no de l’adolescent apareix encara que li estiguis donant la raó, i això és hilarant. Jo parlo poc. Bàsicament miro. I de vegades, abraço.

A Guilleries pesa molt el passat familiar.

— A la meva filla li flipen les històries familiars, tant com a mi. No només les tèrboles, totes, les lluents i plenes de purpurina. Ens ho passem pipa remenant papers i fotos antigues, repetint històries macabres i tristes, adorables i belles.

¿En tens alguna de dolorosa que vulguis explicar?

— El pare tenia moltes pigues al cos i a la cara. Jo també en tinc. I ma germana. I ma filla, unes quantes. Un dia el pare me'n va explicar l'origen. La seva àvia treballava de minyona i l’amo la va violar durant anys. Una de les vegades que va quedar embarassada va decidir tenir la criatura i marxar. Llavors va néixer la meva àvia i van aparèixer les pigues. A l’amo aquell li deien El Lunero, perquè tenia la cara plena de pigues –lunares en castellà–. El pare, quan m’ho explicava, em tocava les pigues i em deia: "Aquesta és la marca que ens va deixar. Mai oblidis les conseqüències de la violència humana, ni les seves arrels. Són terriblement profundes". Ho recordo sempre que em miro al mirall.

És difícil, seguir fent preguntes.

— Mira, no fa gaire vam anar al concert dels Estopa. Ella era un parell de passos davant meu. Saltava i cridava i cantava i suava. Jo, rere seu, no podia ballar perquè em fan mal els genolls. Ella mirava l’escenari, mirava endavant, i jo només la mirava a ella, que era com mirar enrere i endavant al mateix temps. Pensava que ella cantava les cançons que he cantat jo milers de vegades, fent els aguts als mateixos llocs i posant les mateixes cares. Hi havia un fil invisible entre ella i jo, però ella tenia també altres fils que està teixint.

T’entenc.

— Mentre ella s’entregava a la música, jo només tenia ganes d’abraçar-la i dir-li que l’estimo molt. I, aleshores, per primer cop, es va girar i em va picar l’ullet. En aquell moment algú que tenia al costat i que estava fent massa giragonses rumberes em va fer caure la cervesa per sobre. Ella va riure i jo també. Va venir cap a mi i ens vam abraçar. I s’hi va afegir el nano de la cervesa. Abraçades, cerveses, llàgrimes. La vida.

stats