Més suport i menys consells: coses que he après com a mare i àvia

Durant la meva llarga vida he tingut present la dita que deia sovint la meva mare: “Qui fa el que pot no està obligat a més”. I és que com més gran et fas més comprens que molts criteris o principis amb els quals ets mous són gràcies al que has rebut dels teus avantpassats. Aquests principis són les teves arrels, és la teva història biogràfica, i és natural que en ser mare, pare, àvia o avi t’ajudin a viure amb certa tranquil·litat i t’allunyin de desassossecs que minven la teva autoestima.

A l’hora de la veritat no tot són flors i violes. Recordem el que suposa llevar-nos a la nit dues o tres vegades perquè el nadó plora i començar el dia com un zombi que no ressuscita fins al cap d’unes hores d’haver iniciat la jornada. Una jornada en la qual has d’encabir moltes tasques en què la prioritat és el fill o bé, en el cas que facis d’àvia, és aquell net que t’has ofert a cuidar perquè els pares carreguin piles.

És veritat també que cada generació adapta els criteris que ha viscut a casa seva a les circumstàncies del temps en què viu. No es pot comparar el que jo vaig viure a casa de petita amb el que han viscut els meus fills a casa meva i ara a casa seva. Recordo nítidament estar abraçada a les cames de la meva mare pel soroll de les sirenes del bombardeig del 1938 a Barcelona; jo tenia dos anys i va ser un impacte emocional molt fort! Més endavant, el goig de menjar un panet blanc i aparcar les farinetes i la cartilla de racionament del pa negre. Lògicament, els meus fills podran escollir entre força varietats de pa i trobaran bo el pa integral, amb ingredients de millor qualitat que els de la postguerra.

Si faig balanç de la convivència amb els meus fills i nets diria que si el secret és estimar, ens hem de saber adaptar a les diferents etapes que ens toquen amb flexibilitat, si no quedaríem encallats. Cal tenir la flexibilitat d’un guant que encaixa a cada mà de mida diferent i procurar canviar de xip quan convingui sense perdre els estreps. El bon humor i l’alegria han de ser els nostres aliats. També va bé no donar consells quan ets mare o àvia. Va millor donar suport, passar per alt retrets de l’etapa adolescent i fer moltes abraçades a la mainada.

Demanar ajuda

Fa molt poc m’he quedat vídua i estic realment enyorada. Tot i que sigui una qüestió íntima us haig de dir que més d’una vegada he hagut de demanar la companyia d’un fill o d’un net. Dir “no puc” és costerut però, d'altra banda, és una nova oportunitat per acceptar les limitacions i ser més humil. Ja no ets la mare que tot ho soluciona ni l’àvia infal·lible. Ets una persona normal que demana ajuda, que aprèn dels fills i nets i sap donar gràcies de tot cor.

Si he començat amb una dita, vull finalitzar amb una cita. A mi m’ha anat molt bé! És de Tolstoi: "El secret de la felicitat no és fer sempre el que es vol sinó voler sempre el que es fa".