Totes les lactàncies molen

La lactància va ser la meva primera lliçó de la maternitat: no es poden tenir expectatives

Un nadó agafant un biberó
3 min

VicQuan et fas el test d’embaràs i veus el positiu, o fins i tot molt abans, comences a fantasiar amb la idea de ser mare, formar una família, dormir plàcidament al costat de la teva criatura i passejar amb el cotxet amunt i avall feliç de la vida. El meu primer postpart va dinamitar del tot aquella idea de maternitat idíl·lica que m’havia imaginat! I encara sort! La maternitat és pura revolució i m’encanta! El meu primer embaràs va ser plaent, i mentre creixia una personeta dins meu, em vaig dedicar a fer un màster sobre com parir de forma natural, preparar-nos per fer el que el nostre cos ja fa de forma natural. És surrealista, cada cop que ho penso m’indigno. La qüestió és que vaig poder complir les meves expectatives i vaig parir com volia. La clatellada va venir just després, uns segons després de parir començava la revolució més bèstia de la meva vida, la meva primera lactància. I va arrencar no precisament amb una criatura feliçment enganxada al pit, sinó amb una llevadora esverada encastant-me el nen al pit, amb una mare plena d’inseguretats i amb la primera ferida als mugrons. I jo allà, aguantant!

Pits trinxats, acompanyament pèssim, impotència, molt dolor, pèrdua de pes, plors, angoixes, nits sense dormir, malabars, artefactes varis, opinòlegs i, al final, rebuig del pit i final d’una lactància materna somiada, desitjada i molt, molt lluitada. Amb 5 mesos, a contracor, el meu fill va passar alimentar-se amb biberó de forma exclusiva, sempre donats per mi, amb presència i amor, molt d’amor. La lactància va ser la meva primera lliçó de la maternitat: no es poden tenir expectatives. A mi em va costar mesos i teràpia abraçar el que al principi vivia com un fracàs total. Avui, després de 4 anys d’aquella clatellada i mentre estic vivint i gaudint al màxim de la meva segona lactància, m’adono que el que vaig viure va ser un aprenentatge brutal. Jo pensava que mai donaria un biberó i he acabat assessorant moltes mares sobre quin pot ser el més respectuós o com donar-lo per evitar sobrealimentar les criatures. Soc feliç fent-ho, perquè cada lactància és única, perquè representa el vincle entre una mare i la seva criatura, sigui com sigui.

La soledat de les mares

Del que pensem o desitgem al que realment acaba passant en la maternitat sempre hi ha un abisme. I la lactància no n’és cap excepció. El problema no ve de si hem pogut complir o no els nostres desitjos, el problema principal és la soledat amb què hem de transitar aquestes vivències d’un caràcter tan transcendental a les nostres vides. Jo puc recordar perfectament quan enmig del meu drama postpart em subestimaven amb comentaris del tipus: “No n’hi ha per tant. Si no pots donar-li el pit no passa res, per a això hi ha els biberons i la llet en pols, l'important és que tens un nen sa i només per això has d’estar contenta”. I jo allà escarxofada al sofà, amb els pits sagnant i l’ànima trencada. No li diguis mai a una mare que no n’hi ha per tant, mai! La lactància és un acte instintiu per a les nostres criatures, però no ho és per a nosaltres, ens cal un aprenentatge i un acompanyament en la majoria de casos. No hauria de ser així però és així, perquè la nostra cultura de l’alletament està totalment esbiaixada i plena d’interferències fruit d’una societat capitalista, patriarcal i adultcentrista.

Mare de 2 fills, assessora de lactància, feminista i activista amb el projecte #totesleslactànciesmolen
stats