Límits: eines per a la vida

Educació i límits són dues paraules indissociables. Pujar els fills amb uns límits clars des de la primera infància equival a oferir-los unes eines emocionals per a tota la vida, ja que els ajudaran a formar-se com a persones centrades i respectuoses i els permetrà reconèixer l’autoritat -que no l’autoritarisme- dels adults. Aquestes són algunes de les conclusions a què han arribat les expertes consultades després de més de dues dècades d’experiència atenent la petita infància.

La psicòloga infantil Laia Delriu dirigeix la llar d’infants Dintell de Barcelona, un centre amb 40 anys de vida especialitzat en la canalla de 0 a 3 anys. Delriu, a més, és mare de dues nenes, i afirma que “cal que els límits estiguin molt presents des del naixement per ajudar a formar la personalitat dels nens, i que sàpiguen de ben petits que les frustracions existeixen: els límits han de ser molt clars des de petits”. La psicòloga reflexiona que l’educació “té un paper clau en tot això”. “Avui dia es viu un excés de permissivitat i sobreprotecció dels fills”, explica Delriu, que alerta que cal anar amb compte “perquè tot el que no es treballa de ben petits després porta conseqüències, i en alguns casos greus, com els trastorns de la personalitat”.

“Els límits que no s’han treballat a la infància tornen a brollar després a l’adolescència amb força, i és aleshores quan ja no hi som a temps”, adverteix l’experta, que explica que en certs casos es pot parlar de la síndrome del nen emperador, és a dir, d’infants “tirans que després es tornaran adolescents agressius”. “Aquests nens no han interioritzat els límits de manera clara, i els costa molt acceptar normes. A més, s’hi afegeix que són incapaços d’assumir frustracions. Es tornen molt egoistes i poc empàtics. En el fons, són nens que acostumen a ser molt dependents”, assenyala. “No s’ha de tenir por a dir no als fills. Hi ha pares que es pensen que els estimaran menys o que la negativa els passarà factura”. I és completament al contrari.

RUTINA I PACIÈNCIA

RUTINA I PACIÈNCIALa rutina i la paciència són ingredients bàsics a l’hora de preparar la maleta dels límits i les normes. La pedagoga i terapeuta familiar Cristina Garcia, autora de la guia El método de la paciencia con hijos, publicat per Edúkame, reconeix: “Vivim en una societat en què la pressa i l’exigència ens acompanyen en totes les situacions de la vida. Volem resultats immediats en la parella, la professió, la malaltia i també amb els fills. La paciència és una pràctica que s’ha d’anar cultivant, però ha de sortir de dins teu. Per guanyar-ne amb els nostres fills, el canvi ha de venir primer dels pares i no a la inversa”.

Reconeix que en la petita infància ens cal una dosi extra. “Especialment als 2-3 anys, els nens no fan malifetes per fer-te mal, senzillament estan explorant el món i forma part del procés evolutiu. No els etiquetis dient que són mandrosos, desobedients, lents, desafiants... El nen està creixent i prova els propis límits, i el que necessita dels pares són pautes clares amb seguretat, amor i constància. Hem d’acompanyar-los en la frustració”.

Garcia defensa els límits clars, però adverteix que els pares i els educadors s’han d’adaptar a les capacitats de l’edat de la criatura i no han de perseguir la perfecció. Ho exemplifica: “Si demanes a un infant de tres anys que reculli les joguines, no esperis que ho faci en cinc minuts i tot perfecte. L’has de motivar, fer-ho com un joc, implicar-t’hi i deixar-li un temps adaptat a les seves capacitats”. “Tenir expectatives superiors al que els nens necessiten o poden fer no només porta a perdre la paciència amb facilitat, sinó que genera molta frustració i emprenyament”, lamenta Garcia.

Delriu detalla que els infants, des de nadons, comencen a aprendre els diferents registres, què poden fer amb cada persona (amb els avis això, amb els pares allò, amb la mestra allò altre...). “Aprenen molt ràpid i tenen una capacitat camaleònica per adaptar-se. Per tant, poden aprendre ràpidament on hi ha un límit i que s’ha de respectar”. Proposa establir les normes i els límits en els tres primers anys de vida de la criatura. “L’adult ha d’estar convençut i creure fermament en aquell límit. Si hi ha dubte, allò trontollarà. Cal ser constants i rutinaris en pautes de son, de menjar... fins que aquella norma o límit queda interioritzada”. Però alerta: “L’excés de rigidesa també genera nens angoixats que no estan preparats per als imprevistos o els canvis de plans, i això tampoc és bo”. Cal trobar, doncs, un equilibri. “Cal posar pocs límits, però clars i concisos. Límits que difícilment seran reversibles, tot i que ha d’existir una certa elasticitat, però val la pena ser ferms en alguns objectius a treballar”, aconsella.

AUTONOMIA DE L'INFANT

AUTONOMIA DE L'INFANT La psicòloga considera important treballar l’autonomia des de petits. És bo que “adquireixin responsabilitats i entenguin que les coses tenen un esforç. També que entenguin la diferència entre un comportament adient, que hi ha de ser perquè sí, i un premi”.

Delriu i Garcia coincideixen que no s’ha de premiar els nens per accions que han de fer perquè els toca, perquè formen part de la rutina familiar o educativa. “No s’ha d’utilitzar el xantatge perquè facin les coses. Hi ha certes normes que s’han de complir. Igual que hi ha certs límits que no es poden sobrepassar”, argumenten totes dues.

Per a Delriu és “molt important no donar-los el que volen i demanen de manera immediata”. “D’aquesta manera aprendran a tolerar les frustracions i a controlar els seus impulsos. Cal que l’infant aprengui a esperar, a ser pacient. Cal donar-los temps. Si veuen una joguina que els agrada, no s’ha de comprar de seguida, sinó esperar a una data assenyalada, que quedi clar que es tracta d’un fet extra”, conclou.