Abraçades de franc! El poder del tacte

“Una abraçada!” Abans de posar-se a escriure, el periodista comprova l’ortografia de Tinky Winky, el cèlebre teletubbie porpra. I és que el reportatge va d’abraçar, de ser abraçat, d’abraçar-se -de tocar-se: de les carícies, de les moixaines, dels petons-, del contacte físic entre pares i fills com a paradigma de la comunicació no verbal, del tacte com a quasi llenguatge entre els uns i els altres. O sense el quasi. Abraçades. Que ens agraden tant que fins i tot n’enviem per telèfon, per mail, per WhatsApp...

Per què abracem? Per què tenim ganes d’abraçar o de ser abraçats? “L’abraçada és una forma de comunicació; és la manera més sincera, potser, d’expressar els sentiments a algú. I en el cas de pares i fills, quan a vegades no trobes la paraula, o a vegades no saps què dir, una abraçada demostra allò que sents”, explica Maria Lluïsa Ferrerós, psicòloga amb mètode propi, especialitzada en neuropsicologia i psicologia forense, directora del centre Applicados i de la Unitat de Psicologia Familiar de la clínica Diagonal, autora d’una desena de llibres, entre els quals hi ha, justament, Abrázame, mamá.

Manual d'instruccions per abraçar-los i acariciar-los

No sempre és un bon moment. Júlia Prunés: "Cada persona és un món: n'hi ha que som més de tocar-nos, d'altres que necessiten un vincle molt fort per tolerar el contacte... A vegades, no és el moment o el lloc. Hi poden haver mil raons, darrere d'aquest "Deixa'm, deixa'm". El contacte respectuós ha de ser sempre volgut i consentit. A vegades (especialment amb els infants) ens saltem aquesta part. Les persones adultes no sempre som respectuoses". I això val per a petons i carícies, també. "Exacte. L'amor mai es pot forçar. En el moment que s'obliga algú a rebre o a fer qualsevol expressió d'afecte, deixa de ser-ho". Prunés aconsella:

• "El contacte, sempre respectuós: volgut i consentit"
• "Escollim el moment i la forma més adequats: segons el lloc o les circumstàncies, convindrà una abraçada, una carícia, un petó... (especialment en l'adolescència)"
• "Parlem en família sobre el contacte. Compartim amb els fills quan, com i per què ens agrada ser tocats, abraçats pels altres".

“L’acostament personal viu molt de l’acostament emocional, n’és com una traducció directa”, afirma Ferrerós, i teoritza: “Hi ha tres nivells de comunicació (el verbal, el dels fets i el de la pell). El verbal és el que ens confon absolutament perquè, normalment, diem coses molt complicades que, a vegades, els nens no les entenen, i moltes vegades diem una cosa i en fem una altra. Un altre nivell de comunicació són els fets, que és el que et mostra per on van les coses, i que normalment és més real. I després hi ha aquest component de l’acostament de l’espai; de la comunicació de pell, de ser a prop, de les carícies, de les pessigolles”. I, diguis el que diguis als fills, “com més distància física hi poses, més llunyania emocional hi ha”. L’experta recomana menys paraules, més fets i més abraçades: “L’única manera que tens de comunicació perquè el nen entengui que tu l’estimes són els fets i aquesta proximitat”. Mentre hi hagi abraçada hi ha esperança: “Encara que facin mala cara, si es deixen abraçar és que encara els tens”.

ABRAÇADES I AUTOESTIMA

Un nen més abraçat, Maria Lluïsa, tindrà més autoestima i més autoconfiança? “Les abraçades el que fan és reforçar la seguretat, l’aferrament i el vincle emocional del nen, que és una cosa necessària amb què tu, després, construeixes la teva autoestima, que és l’autoimatge personal i l’estimació de tu mateix. I això seria com un pas previ, serien com els fonaments perquè, si tu t’has sentit estimat, desitjat, comprès, etc. (que això és, una mica, el que et tradueixen les abraçades), doncs sobre això pots construir una bona imatge de tu mateix. Però el nen -remarca- no tindrà més autoestima perquè tu l’abracis més. El nen se sentirà més segur i se sentirà més estimat. Després, l’autoestima és una construcció que fa el nen a través de tot el que rep de nosaltres”. I això li arriba, en bona part, a través del contacte físic: “Les abraçades serveixen, sobretot (òbviament, han de ser de veritat; si no, no valen), per sentir que ets estimat, volgut”.

Com descriuries el poder de l’abraçada? “És com la cosa més sincera -respon Ferrerós- perquè, en això, és molt difícil mentir”. Crea connexió: “Tu estàs en sintonia amb aquella persona; és com si sintonitzessis la mateixa freqüència. Et sents protegit, segur, estimat, i per això els nens petits busquen aquest contacte físic”. Com més abraçats, més independents? “Sí que és veritat que els nanos que han estat molt abraçats de petits i que no han hagut de plorar per reclamar que algú els fes cas, cap als tres anys són molt independents i no solen tenir gaires pors perquè estan plens d’amor, de seguretat; s’han criat segurs, tenen aquest vincle d’aferrament segur que els permet investigar i descobrir el món amb aquest punt de seguretat”. I remet als estudis de John Bowlby i, abans, de Melanie Klein.

Júlia Prunés és infermera especialitzada en pediatria i educació emocional, escriptora de contes i formadora, conferenciant i creadora del programa d’entrenament de l’empatia Empâtik. “Hi ha estudis -apunta- que relacionen les abraçades amb l’alliberament d’endorfines, que rebaixen l’estrès o redueixen el dolor; amb l’oxitocina, implicada en el vincle i l’amor; fins i tot, en la producció de l’hormona del creixement, que en infants està vinculada al creixement i en els adults alenteix l’envelliment. És clar que les abraçades són beneficioses per a la salut física, emocional, mental i social”.

Són necessàries: “El contacte físic és fonamental. Estudis científics realitzats amb infants orfes de la Segona Guerra Mundial ho van demostrar: els menors de dos anys que no rebien contacte físic emmalaltien”. I, a banda d’amor en abstracte, comuniquen coses concretes: “Hi ha abraçades tendres que ens diuen «T’estimo», abraçades d’orgull i reconeixement; n’hi ha que ens transmeten força i seguretat, d’altres que ens aporten protecció... La llista és infinita”, conclou.

Nens esquerps (o aparentment esquerps)

Ho confirma Maria Lluïsa Ferrerós: “Sí, hi ha nens que són més esquerps i nens que són més afectuosos. De vegades, això és un posat una mica de cara enfora, però en el fons sí que els agrada. Se’ls ha d’ajudar una mica: diuen que no per veure si realment els vols abraçar o no. I, a vegades, hi ha nens que tenen sempre dubtes de si són estimats, o que són molt gelosos o més absorbents, i et posen proves. Però els pares hi hem d’estar per sobre i hem de saber què necessita i què et vol dir. Perquè potser reclama atenció. I, sovint, la millor manera de saber-ho és començar amb pessigolles i acabar abraçant-lo. I, si el nen s’abandona a l’abraçada, és que el que buscava era això. Nosaltres anem de bòlit i el nen, moltes vegades, no acaba de trobar la seva quota d’audiència, i s’ha de portar malament perquè li facis cas. Són mecanismes inconscients. No hem de fer de monitors del temps lliure dels nostres fills; de vegades, l’única cosa que necessiten és una abraçada: «Els meus pares són aquí, són amb mi; m’estimen, no cal que m’ho diguin, ja els noto»”.