Lingüista, professora de la UB i mare de l’Andreu i el Josep, de 32 i 28 anys. Edita Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo), on 70 professionals de la llengua reflexionen sobre les disfuncions de l’ús no sexista del català.
— La prosopagnòsia és un trastorn que jo patia en silenci, perquè a la gent li costa molt d'entendre i m'ha portat molts problemes. A tothom li ha passat alguna vegada: troba algú conegut, no sap qui és i després hi cau. En el meu cas, però, estic al límit de la patologia i em passa molt sovint i amb gent molt propera. Hi ha gent que s'ha enrabiat amb mi i jo he arribat a fer petons a desconeguts perquè, com que crea molta inseguretat, no vols semblar esquerpa.
També et pot costar reconèixer la cara dels fills?
— Sí, i d'anècdotes en tinc de l'alçada d'un campanar. Moltes vegades els he confós amb altres nanos. Ara ja s'hi han acostumat, però de petits era més complicat.
Quina situació tan desconcertant...
— Un dels fills jugava a futbol i jo, quan anava al camp, sempre el seguia pel número. Una vegada que duia un altre número es va lesionar. Hi va haver una certa commoció al camp, tothom va córrer cap allà i jo no em vaig moure del lloc perquè el número 9 seguia dret.
Es lesiona el fill davant teu i tu tan tranquil·la...
— Quan em vaig adonar que tothom em mirava amb incredulitat perquè no m'havia mogut vaig entendre que el lesionat era el meu fill i que tothom pensava que era una mare desnaturalitzada. ¿Com pot entendre algú a qui coneixes de tota la vida que el trobes pel carrer i no el reconeixes?
Fa més de trenta anys, vas decidir que faries una família monoparental.
— Una vegada, parlant-ne amb un dels fills, em va dir: "Tothom troba a faltar un pare en mi i jo no trobo a faltar cap pare". Potser una anècdota t'ho farà entendre millor: un dia, quan eren petits, van trucar a la porta de casa i un d'ells, que llavors tenia quatre anys, va anar a obrir-la. Era un venedor i li va demanar si hi havia el seu pare o la seva mare. El nen li va respondre: "En aquesta casa, de pare no en tenim, i la meva mare ara ve". Em va sonar com si digués que no teníem vídeo. De grans, crec que això de tenir només mare els ha ajudat a entendre i acceptar la diversitat.
Com t'has esforçat en educar dos nens amb consciència de gènere?
— No ho he viscut com un esforç, a vegades era qüestió de supervivència. Les feines de casa ens les repartíem i, per exemple, tots dos planxen i cuinen molt millor que jo.
Explica’m una situació que et fes reflexionar.
— Mira, vam tenir una experiència que em va fer entendre que els homes també ho tenen molt difícil per intentar adoptar un altre rol. Al gran li agradava molt jugar a nines i, quan tenia tres anys, els reis li van portar un cotxet per dur-hi la nina. Al cap d'un mes va néixer el petit i, la primera vegada que vam sortir a passejar, vam sortir amb un cotxet cadascú, jo amb el nadó i ell amb la nina. Ningú no va dir res, però a l'ambient es percebia l'estranyesa i el nano ho va captar. No va dir res, però mai més no va treure el seu cotxet amb la nina. Per a mi va ser un d'aquells moments en què entens que als fills no els pots protegir de tot, que hauran de viure els seus moments de dolor, que és la seva vida i tu no hi podràs fer res, només acompanyar-los.
