Mares i filles, de l'amor a l'odi

BarcelonaHi ha un poema publicat al llibre Sonriendo estás mas guapa, de Georgina Hudson, que diu que una filla educada per una mare incapaç de sintonitzar amb les seves necessitats perd la seva veu. Aprèn que no pot dir no, perquè això comporta el rebuig; que no pot expressar la seva ira, perquè la condemna a l’aïllament; que no pot estimar cap altra figura maternal, ni tenir amigues massa properes, per por de despertar la seva gelosia. Viu amb la por que la seva ràbia pugui esclatar sense avís, com un diluvi volcànic de paraules o un retir aterridor. En definitiva, la filla aprèn que no és segur ser ella mateixa, i per això intenta convertir-se en allò que creu que la seva mare vol que sigui. Aquest patró no acaba en la infància, llevat que la filla, ja adulta, aprengui a recuperar la seva veu i a establir límits, fet que implica afrontar el dol per la mare que hauria necessitat i mai va tenir.

Molt s’ha escrit sobre la complicada relació entre les mares i les filles. Al recent llibre Notas desde el interior de la ballena (Lumen, 2025), l’escriptora Ave Barrera analitza la relació entre una mare i una filla que ha hagut de fugir de casa per trobar-se a si mateixa, no sense viure en un conflicte intern. “Ser filla és caminar en sentit contrari, és fugir en direcció contrària al destí sense saber que, amb la nostra fugida, estem complint el vaticini”, escriu.

Tant nens com nenes poden patir trastorns emocionals quan els educa un pare o mare amb tendències narcisistes. Tot i això, tal com apunta Karyl McBride, autora del llibre Madres que no saben amar, la mare és el principal model de conducta que té una filla per desenvolupar-se com a individu, dona, amant, mare i amiga. “Una mare narcisista veu la seva filla com una extensió de si mateixa, en comptes de com una persona independent amb la seva pròpia identitat. La pressiona perquè actuï i reaccioni davant del món igual que ho faria ella. Per això, aquesta filla sempre lluitarà per trobar la forma “correcta” de respondre a la seva mare per guanyar el seu amor i aprovació”, escriu al llibre.

Evidentment, no totes les relacions entre mare i filla són complicades. Tot depèn de la història de la progenitora, de la seva capacitat emocional i comunicativa i del seu context familiar i cultural. “Sovint és una relació carregada d’expectatives que poden dificultar la llibertat emocional i afavorir patrons de dependència, sobreprotecció o invalidació”, explica Marta Segrelles, autora del llibre Estimada mama, em fas mal (Bruguera, 2024).

Segons la psicòloga, en les societats patriarcals com la nostra, les dones tenen un rol assignat de cuidar, complaure i ser qui sosté la família en l'àmbit emocional. Aquestes expectatives recauen amb força a les mares, que després, conscientment o no, les transmeten a les filles, fet que pot crear vincles molt simbiòtics on costa trobar l’espai propi i l’autonomia. “Les filles poden créixer amb el pes de voler ser bones filles i, alhora, amb la necessitat de desfer-se d’un model que pot haver estat asfixiant”, apunta Segrelles. És aquesta tensió heretada, doncs, la que fa que la relació entre mares i filles estigui més carregada de conflictes i contradiccions.

Quan la relació és tòxica

De vegades passa que aquesta relació, que per naturalesa és vertical, en què la mare, com a adulta, ocupa o hauria d’ocupar una posició de responsabilitat i lideratge emocional, es desdibuixa i no assumeix el seu lloc, i fa que la filla la substitueixi, i això provoqui una dinàmica disfuncional. “Això crea tot un ventall de vincles que necessiten ajustar-se; com mares que no admeten que les seves filles ja són adultes; mares que els carreguen les seves pròpies frustracions, que les controlen en excés i que busquen una confident en conflictes emocionals i de parella, fins a mares narcisistes que no veuen les necessitats dels altres”, continua la psicòloga. Resumidament, una “mare tòxica” és la que no reconeix, nega i invalida l’experiència de la seva filla.

Tota aquesta desigualtat afecta i altera l’equilibri de la relació i fa que sigui més possible que després la filla s’acabi relacionant amb els altres de forma disfuncional si no n’és conscient. Fins i tot que acabi repetint els mateixos patrons quan es converteix en mare: “La maternitat activa circuits profunds de l’afecte i la memòria emocional i això pot fer que es repeteixin conductes que havíem jurat no repetir”, explica Segrelles. Moltes dones se sorprenen d’actuar com la seva mare, tot i voler-ho fer d’una manera totalment diferent. “És el resultat de tenir patrons incorporats, i no pas d’incoherència o debilitat”, assegura.

Per tot això, Segrelles recomana posar límits i construir una relació a temps on quedi clar què tolerem i què no, per saber des d’on volem relacionar-nos i amb quina intensitat. “Això pot dir limitar el contacte, reduir les converses, de vegades amb temes més superficials i sense gaire intimitat emocional i, en casos més greus, fins i tot tallar la relació de forma temporal o definitiva”, apunta.

De tota manera, la psicòloga considera que cal anar més enllà i fer un procés de dol per la mare que no hem tingut i acceptar la que hi ha. “És un dels processos més difícils, dolorosos i alhora alliberadors: assumir que la figura materna que imaginàvem i necessitàvem potser no existirà mai en la nostra realitat”, continua. Això sí, fer les paus amb la nostra història “no vol dir resignar-se, sinó deixar de lluitar per canviar-la i començar a cuidar-nos des del que sí que podem construir”, afegeix.

En algunes ocasions aquesta reconciliació succeeix precisament quan arriba la maternitat de la filla i comença a entendre les exigències i ferides que arrossegava la seva mare. “Reconciliar-se amb la mare no sempre vol dir acostar-s'hi, sinó rellegir el vincle des d’un lloc més madur, realista i compassiu amb ella i amb una mateixa”, continua Segrelles.

Mares pesades

Hi ha altres mares que no són tòxiques, però sí una mica “pesades”. Però, què vol dir exactament ser una mare pesada? “Moltes vegades parlem d’una mare que insisteix en estar present, opinar, controlar petits detalls i buscar una connexió emocional continua, fins i tot quan la filla ja és adulta”, explica Segrelles. Aquesta actitud, que pot semblar inofensiva, protectora i de cura, sovint amaga una dificultat per acceptar el procés natural de separació i de pèrdua del vincle.

“M’agrada parlar de famílies que viuen en cases on les portes estan, de manera simbòlica, obertes o tancades”, compara. Es pot donar el cas que la mare insisteixi en tenir la porta oberta i ser coneixedora de tot el que passi, o que tingui la porta tancada i que tot el que passa et pertanyi només a tu i que mai no se’n faci càrrec. “No existeix un equilibri entre proximitat i autonomia, quan la filla hauria de poder tancar la porta si ho necessita i obrir-la des de la llibertat i no l’obligació”, reflexiona la psicòloga, que sovint ha de fer teràpia a filles que se senten “desagraïdes” per necessitar un espai i assumir el seu rol intern com a adultes.

Al final, es tracta de construir un vincle en el qual totes dues puguin relacionar-se sense trepitjar-se els espais, sense absorbir ni deixar-se absorbir. “La base de qualsevol relació saludable entre mare i filla és la seguretat emocional, la possibilitat de sentir-se estimada, reconeguda i acceptada tal com s’és sense por a ser jutjada, controlada i rebutjada”, afirma Segrelles. I aquesta seguretat neix quan la mare pot sostenir emocionalment la filla, respectant la seva individualitat i adaptant-se a les seves necessitats evolutives amb flexibilitat i empatia.

Quan tot això és possible, la relació entre una mare i una filla pot ser una gran font d’autoestima i convertir-se en un lloc segur on refugiar-se en els moments bons i els difícils, “amb la tranquil·litat de poder fer el seu camí sense que això trenqui el vincle”, conclou.