El doctor Jorge Muñoz afirma que els pares novells són iguals ara que fa cinquanta anys, però amb una diferència destacada: l’excés d’informació i la por a equivocar-se que comporta. “He vist dues generacions de pares i mares. En l’anterior s’escoltava més el pediatre. Ara tenen por perquè hi ha molta informació i es tendeix a comparar-ho tot. El doctor Google tampoc hi ajuda i s’hauria de tenir un filtre per a tanta informació, que és un tsunami que ens deixa un mar de dubtes”, afirma Muñoz, que reconeix que hi ha hagut pares que li han arribat a preguntar si estava segur del que deia. “Hi ha gent que ve perquè el metge els ho expliqui tot i una altra que ve, no diré a desafiar, però sí a comprovar si els dius allò que s’han llegit prèviament, i costa de treure’ls del que creuen. Per sort, és molt poc freqüent”, afegeix Tobeña.
El naixement d’un fill és motiu d’alegria, però també comporta l’arribada de dubtes i pors, especialment en el cas dels pares novells, que debuten en un món tan nou i il·lusionant com desconegut. Per molt que el temps d’espera hagi servit per aprendre la part “teòrica” de tot el que comportarà aquesta nova etapa que enceten, quan arriba l’hora de posar-la en pràctica, com és lògic, sorgeixen les incerteses, que n’hi ha de molts tipus. “Doctor, creu que tinc prou llet per alimentar-lo?”, “Les caques que fa són molt líquides, ¿es podria deshidratar?”, “Com pot ser que tingui fongs a la boca si és tan petit?”, “Per què té lleganyes tan aviat? Li afectaran la visió?” Els professionals de la pediatria són els receptors de les preguntes més variades i, de vegades, sorprenents pel que fa a la salut i la criança dels més petits. Al mateix temps, saben que hi ha qüestions que són habituals en determinades etapes i que això no les fa menys importants ni fa que no calgui resoldre-les amb la consideració oportuna.
“A la primera visita, els pares hi arriben amb moltes preguntes. Les dues principals són sobre la febre i sobre l’ennuegament, també relacionat amb altres dubtes sobre l’alimentació. I moltes vegades aquestes preguntes arriben abans que passi qualsevol situació que les origini”, explica Jorge Muñoz, cap de pediatria de l’hospital Quirónsalud de Mallorca. Acaba de publicar Doctor, ¿y ahora qué? (Espasa, 2022), un llibre amb el qual repassa de forma amena històries i anècdotes sobre situacions i preguntes que diferents pares li han plantejat amb el pas dels anys a la seva consulta, especialment els novells. “Els convido a portar la seva llista de preguntes i els recordo que no hi ha cap pregunta tonta. A la primera visita ja els trec aquesta por i després venen més relaxats i em pregunten de tot. Si uns pares insisteixen en una pregunta i te la fan més d’una vegada és perquè potser hi ha alguna cosa que no va bé. Cal estar atent al nadó perquè, al final, al professional potser se li està escapant alguna cosa”.
Dubtes per etapes
A mesura que l’infant va creixent, les preguntes més habituals van variant. El dilema entre fer lactància materna o artificial i les conseqüències de triar-ne una o altra o d’alternar-les dona pas als dubtes sobre si la criatura està creixent bé. “Un altre dubte dels primers mesos és el tema de la son i la vigília dels bebès, ja que l’adaptació al ritme normal no és fàcil”, explica Marc Tobeña, pediatre de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron de Barcelona.
Les preguntes successives tenen a veure amb aspectes vacunals o relacionats amb el desenvolupament normal de la criatura. “De vegades, són situacions com ara que el nen tingui quatre mesos i encara no aguanti el cap, que els preocupa, però perquè la veïna té un nen que ja s’aguanta assegut i el seu encara no ho fa. Nosaltres els ho intentem explicar tan bé com podem per tranquil·litzar-los”.
Quan arriba el moment d’anar a l'escola bressol, arriben les qüestions sobre malalties víriques. “El nen que comença més aviat a l'escoleta o té germans les agafarà abans. Els expliquem que el seu fill no és extraordinari i que les passarà, com tots, segurament, però hi ha pares que tenen por i no saben si dur-l'hi o no. Els nens han de socialitzar i estar amb altres nens, però entenem que si agafen processos infecciosos de repetició els pares es preocupin”.
Les al·lèrgies alimentàries degudes a possibles intoleràncies són les següents a la llista de les preguntes més habituals que reben els pediatres a mesura que l’infant va creixent. En etapes posteriors, als pares els preocuparan els signes que indiquen l’inici de la pubertat o aspectes com la socialització amb els companys. Amb l’adolescència, els dubtes que sovintegen tenen més a veure amb l’abús de les pantalles i, especialment, arran de la pandèmia, amb l’aïllament i la manca de socialització. És a dir, aspectes que incideixen especialment en la salut psicològica i motiu pel qual cal que s’estableixi un vincle de confiança entre pediatre, infant i família.
“Aquest vincle és fonamental. Si no existeix, se’ns escapen moltes coses que les criatures no treuen. Hi ha trastorns de la conducta alimentària que, en alguns casos, al darrere amaguen un abús sexual. Hi ha moltes coses relacionades entre elles i és complicat establir un diagnòstic si els nens tenen vergonya de parlar. Òbviament, tenir un vincle amb el nen i la família pot fer que tu arribis a informació que, d’una altra manera, et passaria per alt”, indica Tobeña.
![Hi ha dubtes que són recurrents, especialment els que tenen a veure amb la febre i l'alimentació.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 6926 4622"%3E%3C/svg%3E)
“Les visites més assídues que hem fet al CAP han sigut per febres, tos, mals de panxa... En el cas del nostre fill, l’Èric, especialment per mals de panxa. Al nostre pediatre li posem un deu pel que fa a diagnòstics, ja que no va escatimar en proves per trobar d’on li venia el mal. Gràcies a ell, vam saber que l’Èric, que ara té vuit anys, és celíac. Pel que fa a la relació que va establir amb nosaltres, però, li faltava empatia i era molt sec, però acudíem a ell perquè sabíem que ens donaria solucions i és el que els pares volem sentir”, explica la Maria Cristina segons la seva experiència.
L’empatia és un dels aspectes clau que els pares esperen trobar en un pediatre. “Encara que ells hagin vist deu nens abans que el teu, tots amb tos i mocs, les famílies venim preocupades i és important sentir-nos ben ateses”, diu la Neus, que reconeix que ha tingut sort amb els professionals que han tractat els seus fills “pel tracte proper i per la paciència que han mostrat tant amb ells com amb mi”, especialment quan van detectar TDAH al seu fill gran.
La Sònia, que va tenir la Lia el juliol de l’any passat, explica que en un cas en què van haver d’anar a urgències els van atendre dos professionals diferents: un que els "va saber calmar posant l’atenció en el que era important” i un altre que no els va donar la informació desitjada i no els va “transmetre tranquil·litat” davant la situació que vivien. “Un pediatre ha de ser un bon professional, ha de saber transmetre, ha de tenir una escolta empàtica, ha d’estar actualitzat, t’ha de donar respostes clares i ha de veure el nadó de forma individual i no aplicant estadístiques”, observa.
“Empatia i confiança sense fer-los sentir com uns ximples. Això és clau. A les famílies els agrada que els expliquis també les teves experiències, has de ser proper i cal explicar-los que tots hem estat pares novells. Jo tinc tres fills i soc metge, però la primera vegada ningú m’havia ensenyat res. L’experiència hi té molt a veure i jo sempre dic que un pediatre és millor si, a més, és pare. Ara entenc moltes més coses i soc capaç d’explicar-les d’una altra manera perquè les he viscut en primera línia i no només segons el que posa als llibres”, conclou Tobeña.
La Núria va tenir el Roger dotze dies després del primer confinament. La situació marcada pel covid va fer que busqués respostes a través de comptes que alguns professionals van obrir a Instagram. Allà hi va descobrir una pediatra amb qui ara complementa les visites habituals al de capçalera. “Hi anem sobretot pel tracte que em dona a mi”, assegura. És un aspecte que destaca Jorge Muñoz, el de preocupar-se també per la mare. “Es pot dir que jo ho faig sense adonar-me’n i no saps com ho agraeixen. Quan tenen un bebè, les mares gairebé perden la identitat. A part que hormonalment viuen emocions molt diferents, ara tothom mira el bebè. On és ella en aquesta nova foto de la seva vida? Per això, sempre pregunto per la mare i li demano com va ser el part i com es recupera. Això és terapèutic, ja que la mare es troba amb un metge que es preocupa per ella i que també vetllarà per la família en general”.
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir 'Doctor, ¿y ahora qué?' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
