OLGA VALLEJO

Famílies del món

Viure la maternitat o la paternitat fora de casa pot ser tota una experiència. Ens fixem en com ho han afrontat quatre dones que viuen, han viscut o viuran a l’estranger amb la seva família

La Clàudia i en Piotr són una parella Erasmus / FOTOS CEDIDES Zoom

Què suposa crear la teva família en un altre país? Quins avantatges i inconvenients pot suposar? ¿Depèn del país? ¿De les polítiques familiars de la destinació? ¿De la situació laboral? Les entrevistades tenen claríssim què és el que més i el que menys els agrada de viure a l’estranger i al seu país. Parlen, sobretot, de qualitat de vida, de la xarxa familiar, de tenir temps per disfrutar dels fills i la parella… Els mateixos motius són els que en uns casos han decantat la balança cap a l’estranger i en altres a tornar a casa. Coincideixen a viure l’experiència com una oportunitat per aprendre, fer amics, descobrir nous paisatges i conèixer altres cultures.

OPORTUNITATS

La Mercè (38 anys) va a classes de francès. A l’estiu ella i els seus tres fills es mudaran a Suïssa, on el pare de les criatures hi està instal·lat des del novembre. Està il·lusionada, sent que és una oportunitat per començar de nou, per demostrar als fills que no s’ha de tenir por de traspassar fronteres: “Feia temps que ens rondava pel cap la idea i tenim ganes de viure l’aventura”. El professor del departament de sociologia de la UAB Enrico Mora explica que el tipus de migració que respon a un perfil de dones amb formació universitària i vida professional és relativament nou: “Viuen el procés de viure en un altre lloc no tant com un canvi definitiu sinó més fluid. És un perfil que s’ajusta a la modernitat líquida, en què els vincles amb el lloc són més flexibles i inestables, la construcció del seu projecte de vida va més lligat a la cerca d’una sèrie d’interessos i desitjos que intenten fer en la mesura que poden allà on poden. El centre no està tan pensat en el nucli familiar d’origen sinó en el mateix desenvolupament individual”.

Nosaltres [la Clàudia (39 anys) i el Piotr (37)] som una parella Erasmus. Ens vam conèixer a Finlàndia, però no és el mateix quan sou dos i vas amunt i avall que quan a la motxilla hi portes tres fills. Ens acostem als 40, ens estem plantejant que potser hauríem d’instal·lar-nos de manera més definitiva a algun lloc”, explica la Clàudia. Després de Finlàndia van anar a Polònia, on el Piotr, que és polonès, va acabar la carrera. Quan decideixen que tindran fills tenen clar que volen estar a prop d’una de les famílies -trien Barcelona-, que almenys només els falti una de les dues meitats. L’embaràs del tercer fill suposa un punt d’inflexió: “Estic de sis mesos i em fan agafar la baixa, els metges em diuen que haig de frenar el ritme de vida. Tornava de la feina tan cansada que només pensava a posar els nens a dormir i dormir jo. Però no havia tingut fills per a això. Els nens creixen ràpid i el temps no es pot recuperar”. Ara ja fa més de dos anys que viuen a Dublín, perquè amb les millors condicions de la feina del Piotr allà ella pot fer una parada professional i reconduir el seu temps per tenir cura dels fills. La Clàudia no dubta ni un segon: “Aquí hem guanyat molta qualitat de vida. És veritat que trobem a faltar la família, els amics, les festes majors… Però vivim en una casa amb jardí i podem gaudir-la els cinc, perquè els horaris són europeus; podem permetre’ns una educació per als fills que s’adequa al que ens agrada. I anem a l’escola en bici”. Senten que s’acosta el moment de decidir on s’establiran els pròxims anys i es debaten sobre si tornar a Barcelona o no: “Suposaria reduir expectatives professionals, sobretot econòmicament, i cal veure com això repercuteix en l’habitatge, l’educació, els horaris; però a canvi guanyaríem la part emotiva de tenir la família a prop”.

REIVINDICACIONS

Segons l’última 'Enquesta de fecunditat del 2018' publicada el 28 de novembre per l’Institut Nacional d’Estadística, les dones a partir de 35 anys que han tingut menys fills dels desitjats ha sigut, sobretot, per motius laborals o de conciliació de la vida familiar i laboral, i per motius econòmics. Per això no sorprèn quan la Cristina (38 anys), que viu a Alemanya amb la parella -Frederic (38)- i les filles, diu que a hores d’ara no es planteja tornar a Catalunya. Està convençudíssima que la qualitat de vida de la família al complet és superior a Alemanya, començant per les sis setmanes de baixa remunerades abans del naixement (Mutterschutz); l’any de baixa i fins a 14 mesos si es comparteix amb la parella; la llevadora (Hebamme) que t’ajuda des del moment de donar a llum; l’ajuda de 184 € al mes per fill fins als 21 anys o fins als 25 si estudia…

Entre tants avantatges també costa la conciliació familiar i enyoren la família i els amics. Va arribar al país germànic per fer-hi una estada de sis mesos quan feia la tesi i, tot i que ha tornat alguna temporada a Barcelona, des del 2009 hi està instal·lada amb el Frederic. Quan es plantegen ampliar la família, la Cristina té clar que prefereix ser mare a seguir amb la seva carrera científica, encara que des de llavors ha fet dos postdocs. Ara que la filla gran té set anys i la petita tres, està buscant feina: “Quan estàs a l’atur et paguen la formació i t’ajuden en el procés de cerca. Estic reconduint la meva carrera cap al sector privat. A més d’aquest suport i de cobrar l’atur, et paguen la guarderia, el transport…” Poc o res a veure amb Espanya, on el principal incentiu a la natalitat que demanen les dones és l’augment de la durada del permís de maternitat/paternitat, seguit de la flexibilitat en l’horari de feina per a pares i mares amb fills petits -per a les dones menors de 40 anys-, o l’existència d’una assignació per a les famílies amb fills a càrrec menors de 18 anys -per les més grans de 40 anys.

EQUILIBRI

Tot i que en alguns casos particulars estar lluny de la família pot suposar una alliberació, en general és un inconvenient, perquè “els teus” són un suport important. De fet, una de les qüestions que primer es planteja qui marxarà a l’estranger és que podrà veure la família pocs cops l’any. Fa un parell de mesos que la Sara (38), el Jordi (37) i les nenes -de dos anys i vuit mesos- han tornat a Barcelona, després de deu anys a Nova York. Ella reconeix que encara té jet lag emocional, tot i que l’ajuda que amb criatures no tens gaire temps per a tu i costa més ser conscient d’on ets: “Encara tinc la sensació que és provisional, la casa ho és i estic decidint què faré professionalment”. Tenien ganes que les nenes creixessin aquí: “Tenim amics catalans amb fills que han crescut als Estats Units i les criatures ja són totalment americanes. Hem preferit que creixin amb la cultura de casa”. Reconeix que tenia la sensació que les nenes eren una mica orfes “de tribu”. “No érem a Europa, que et pots veure relativament sovint”. A la llista dels contres: la soledat, no tenir xarxa, no poder trucar quan et ve de gust per la diferència horària, els hiverns durs, els preus desorbitats de les escoles bressol amb cara i ulls -1.900 dòlars al mes-, les dotze setmanes de baixa no remunerades per embaràs-part… La llista dels pros a Barcelona és breu, però suficient: la família i els amics, sanitat i educació pública de qualitat… i la sensació de ser a casa.