Exàmens. Com els ajudem?

Sovint pensem que els que normalment patim estrès som els adults. Malauradament, cada cop més infants viuen enmig d’uns ritmes de vida frenètics, llistes infinites de feines, un perfeccionisme imposat ja no només per ells mateixos, sinó també per part de docents i progenitors, etc., fet que ha provocat que, en els últims temps, els menors també siguin víctimes d’aquest estrès. Una de les èpoques que més els angoixen, però, és quan, a mitjans i finals de trimestre els exàmens s’acumulen l’un rere l’altre.

La pressió va creixent a mesura que avancen els cursos, i el nivell i la freqüència amb la qual es duen a terme els controls també s’incrementen. Els que tenen germans més grans potser la noten abans pel sol fet de conviure-hi. Ho afirma Ana Herrero, psicòloga i coordinadora d’orientació del grup Brains International Schools: “Quan hi ha germans més grans, els petits observen tot el que passa a la família respecte als seus èxits o fracassos, així com les respostes que es donen, fet que pot condicionar molt aviat l’actitud del nen sobre el seu rendiment escolar”. En qualsevol cas, alerta Herrero, l’estrès pot aparèixer ja als primers cursos de primària, “depenent de la càrrega que es dipositi per part de l’entorn escolar i familiar”. I continua: “Arran de la nostra resposta, els nens poden percebre que fer exàmens és una situació amenaçant i, per tant, pot disparar-se la resposta d’estrès tant per la por de fracassar com de no respondre a les expectatives que hi posem”.

Carme Sans (a les fotos, amb els seus dos fills grans) és conscient de la conveniència de no exposar els nois a molta pressió a l’hora d’afrontar els exàmens. “El cert és que no els pressionem excessivament, però sí que els recalquem la importància de treure una nota acceptable”, afirma. Durant el trimestre els deixa anar fent per veure com se’n surt cadascun d’ells, la qual cosa no vol dir que, després, no hi hagi una valoració conjunta dels resultats. “Al final del trimestre ens reunim per valorar les notes i, depenent de la valoració, parlem amb ells sobre com haurien d’afrontar el trimestre següent”, matisa.

RESPOSTES DIFERENTS

Sans també apunta que cada un dels seus fills aborda els exàmens de manera diferent. Segons la mare, el Kilian “és força autònom a l’hora d’estudiar, tot i que determinades matèries, com les matemàtiques, de vegades li generen angoixa i demana que li donem un cop de mà”. Sans també observa que davant els exàmens el Kilian sent una pressió que no li transmeten “ni des de casa ni des de l’escola, sinó que és causada per la mateixa dificultat del curs que fa (3r d’ESO) i de la sensació que li transmeten els companys”. En canvi, el Dani (5è de primària) “no deixa entreveure cap tipus d’angoixa ni de dificultat”, tot i que les mates tampoc acaben de ser sant de la seva devoció.

L’edat i la maduresa de l’infant són fonamentals per saber quan hem d’intervenir en els moments d’estudiar. Herrero subratlla que “la clau és fer-los confiança i acompanyar-los adaptant aquest suport al seu nivell maduratiu”. Durant la primària, la psicòloga recomana anar fixant amb ells “unes rutines de temps, espais i d’organització, tutelant el procés i deixant-los fer sols a mesura que anem veient que les van interioritzant”. Al final de primària, afirma, “els infants haurien de tenir l’autonomia per organitzar-se ells sols”, manté la psicòloga Ana Herrero.

PRESSIÓ A RATLLA

Abaixar el llistó parental pel que fa a les expectatives que tenim dipositades en els fills també rebaixarà el nivell d’estrès amb què s’enfronten als exàmens. Tots volem que els vagi bé, però el problema, per a Herrero, és el “massa bé”. I afegeix: “La part que deixa de ser respectuosa amb els trets, el moment maduratiu i les circumstàncies del nen és la que és contraproduent”. En aquell moment, alerta, “poden aparèixer diversos tipus de respostes: una és l’estrès, però també l’apatia, la insuficiència assumida -com que no puc respondre a la teva expectativa sobre mi, ni ho intento-, la rebel·lia o les mentides”.

Quan les coses no van bé, Herrero insta els pares “a analitzar les causes, tant amb els seus fills com amb els seus professors”. Els nostres nervis, irritacions i decepcions, diu, “són comprensibles, però no ajudaran ni ensenyaran res al nen que no té un rendiment adequat”. La fórmula per capgirar la situació és “confiar en ells, implicar-los en l’anàlisi de les causes del baix rendiment i trobar possibilitats de millora”.

SUSPESOS I RECUPERACIONS

L’actitud amb què pares i mares haurem de gestionar un examen o una assignatura suspesa -i una possible recuperació- dependrà dels factors que l’hagin provocat. Si l’infant té dificultats d’aprenentatge i un ritme més lent, Herrero aconsella “acompanyar-lo a preparar la feina i treure-li pressió transmetent-li que valorem el seu esforç”. Si la causa ha sigut una falta de responsabilitat i hàbits, “caldrà analitzar-ne el perquè”. Si la falta de maduresa afecta directament la capacitat d’organitzar-se i concentrar-se, Herrero proposa “veure si necessiten més suport en la supervisió de la feina (ús d’agenda, planificadors, temps...)”

Si cal recuperar matèries, des de Brains International Schools aconsellen fugir del càstig. “Ni ensenya ni educa”, diu Herrero. L’èmfasi “cal posar-lo en implicar-los en el canvi i buscar plegats idees de millora”.

Què podem fer com a pares?

• Mostrar-los el nostre suport i transmetre’ls que som conscients del gran esforç que fan.
• No pressionar-los i sí animar-los a esforçar-se.
• No comparar-los amb els seus germans ni amb altres companys que treguin bones notes. Només incrementareu la seva desmotivació.
• No aparcar ni activitats extraescolars ni esportives. A més de reforçar les seves habilitats, esdevenen les millors vies d’escapament i desconnexió.
• Respectar més que mai el temps de descans i afavorir que dormin un mínim de vuit hores diàries.
• Animar-los a practicar la respiració diafragmàtica, recomanada en períodes d’estrès per relaxar ment i cos.