Escriptor, periodista i pare del Niko, d’11 anys. Expert en psicologia i creixement personal, publica El petit Ikigai. Com trobar el teu camí a la vida (Fanbooks), coescrit amb Héctor García, a partir de l’èxit Ikigai, traduït a 60 llengües.
— Ikigai és un terme japonès que se sol traduir com a "propòsit vital", "raó de ser" o, de forma més informal, com "el motiu pel qual et lleves cada matí". És a dir, allò que ens provoca ganes de viure i de fer.
Els adolescents sovint necessiten un ikigai de l’alçada d’un campanar.
— Estar en crisi existencial i no saber què vols fer amb la teva vida és totalment normal a l’adolescència. Has deixat de ser un nen i el món dels adults et resulta encara aliè. Tens tantes opcions i camins que la vida et sembla un laberint, a banda de ser època d’enamoraments, hormones, etc. Davant d’això, la majoria dels adolescents es tanquen a la closca o es mostren rebels.
I què han de fer els pares?
— El millor que poden fer els pares és escoltar, respectar els temps i, sobretot, donar-li permís per equivocar-se, si tria un camí que no és el seu. Cal deixar-los fer totes les provatures que calgui. El que necessita una persona jove és suport i que l’escoltis sense que se senti jutjada.
Et vaig entrevistar fa deu anys i em vas dir: "Si vols que el teu fill tingui qualitats adaptatives és millor educar-lo en l’optimisme, encara que el món sigui un desastre".
— Ara el que intento transmetre-li és el dret a ser ell mateix, és a dir, imperfecte, entendre que no ha vingut a aquest món a complir les expectatives de ningú. També procuro encomanar-li la meva curiositat. A la vida s’avança per assaig i error, com a la ciència, i com més coses coneguis, més fàcil serà que trobis el teu camí a la vida. Ara està en aquest camí.
Què no està resultant fàcil?
— El que no he aconseguit encara és que li interessi viatjar, perquè vull que visquem aventures junts, però ja arribarà el moment. També tenim pendents coses com el monopoli de les pantalles en el seu temps de lleure i que pugui llegir sense que em foti els llibres pel cap. Això costa d’entendre quan ets escriptor i el teu fill no ha volgut llegir mai cap llibre que has escrit per a nens. Jo l'hi respecto i no m’enfado. Ja em llegirà quan se senti atret pels llibres.
En l’evolució constant de la relació entre pare i fill, com definiries el moment en què us trobeu ara?
— A totes les edats, sempre tinc la sensació que ens estem coneixent. És un privilegi veure créixer un fill, per fora i per dins, i créixer tu amb ell. Em preocupa com viurà les relacions sentimentals, d’aquí uns anys, perquè jo vaig patir molt per pura ignorància. M’agradaria que m’ho expliqui i que en puguem parlar, perquè això em va faltar del meu pare. Ens preocupa que els fills no repeteixin els nostres errors, encara que de vegades és inevitable.
Quins serien els cinc principis que guien la teva paternitat?
— 1.- Escolta el teu fill sense jutjar-lo; procura comprendre’l. 2.- No existeix el temps de qualitat; la qualitat surt de la quantitat de temps que li dediques. 3.- Comprèn que cada persona és única, el teu fill també, i no ha de pensar com tu necessàriament, ni agradar-li el mateix que t’agrada a tu. 4.- S’educa amb l’exemple, no amb la paraula. I 5.- Els errors són un requisit de l’èxit.
