Tenista professional en cadira de rodes i pare del Gonzalo, de 18 mesos. Publica Compañeros de aventuras. La familia que no se rindió jamás (Beascoa), coescrit amb Raquel Rostro, i Irrompible. El arte de levantarse siempre una vez más (ed. Alienta).
— La cadira de rodes ho condiciona tot i també la manera de fer de pare. Quan he hagut de dur el fill al pediatre perquè tenia febre m’he hagut d’espavilar aparcant el cotxe on podia, baixant la cadira de rodes, posant-me el fill a la falda... La meva actitud sempre ha estat anar veient sobre la marxa. En cada situació intento resoldre el problema que es planteja. No m’agrada viure intentant resoldre els problemes per avançat. Cada cosa al seu moment.
I quin és el moment, ara?
— Doncs que és més dur del que pensava. La gent ja t’avisa que se’t farà feixuc no dormir, però no t’ho acabes de creure. Fins que no t’hi trobes no t’adones de què significa no dormir una nit rere l'altra. Realment les nits són dures.
I els dies?
— Tinc la sensació que me’l passo anant d’una banda a l’altra, apagant focs. La meva dona és metge. Ella se’n va a treballar i jo em quedo a casa cuidant el petit, fent-li els biberons. L’he de vestir. L’he de dur a la llar d’infants i llavors me’n vaig a entrenar. Torno de l’entrenament, recullo el nen, dinem i altre cop l’he de dur a la llar d’infants. I un cop surt no pots fer res perquè la criatura et reclama una atenció constant.
Vas ser pare als quaranta-dos anys.
— Als vint tenia la sensació que ho seria abans dels vint-i-cinc. Però passa que tens una pila de coses per fer i vas allargant el moment d’assentar el cap, fins que tens la sensació d’haver trobat la persona correcta. Ens vam casar amb la Raquel quan ella feia el MIR a Badajoz. Va venir a viure amb mi a Córdoba i vam decidir anar a una clínica de fertilitat perquè jo, per culpa de la meva lesió, tinc dificultats. Teníem tots els dubtes, però jo sempre he tendit a creure que tot anirà bé sempre.
El 2015 vas patir un greu accident fent snowboard.
— Després de l’accident vaig demanar als meus pares que no es quedessin durant mesos amb mi a l’hospital. Allò era la meva lluita i la volia encarar jo sol. No volia que em veiessin en moments baixos.
Creus que l’accident et farà protegir més el teu fill?
— Estic segur que no. Quan sobreprotegeixes un fill li prens coses que hauria de viure, li prens l’experiència d’aprendre dels errors. Equivocar-se és un dret. Els nens tenen dret a prendre les seves decisions i aprendre les lliçons que se’n derivin.
Equivocar-se és un dret... M’agrada.
— Mira, he conegut molta gent amb tota mena de discapacitats i en sé distingir dos tipus: els que han sigut protegits per tothom i els que no. I t’asseguro que els massa protegits tendeixen a no assumir la seva situació, a tenir menys autoestima i a queixar-se més. Un dia, mentre era sol a l’hospital, vaig rebre un correu del pare que em va emocionar. Em deia: "En aquesta vida, el que resisteix guanya, i tu ets un guanyador".
Què sentiràs quan el teu fill comenci a caminar?
— No soc gaire sentimental. Em farà molta il·lusió veure’l caminar però no crec que visqui cap sentiment diferent d’altres pares. Quan camini i caigui li diré que s’ha d’aixecar, un cop i un altre. Sempre t’has d’aixecar, sempre. No hi ha més.
