Emili Pedrós

“Els nens reinventen la realitat”

Dissenyador i pare de la Pepa i la Zoe, de 10 i 7 anys. Cofundador, amb la seva parella, d’Emiliana Design Studio. Avui condueix un taller al molt recomanable FLIC Festival, on joves i nens comparteixen experiències de creació artística

Emili Pedrós és dissenyador / RUTH MARIGOT Zoom

Al FLIC Festival, la meva parella, l’Ana, i jo dirigim un taller que es diu Plecs, talls, llibres, en què ensenyem a fer petits llibres amb plecs i talls senzills però molt enginyosos. Després donem pautes perquè cadascú personalitzi el seu llibre amb collage o altres tècniques.

Les teves filles coneixen la teva feina.

Em considero afortunat de poder-los explicar què faig. Amb altres oficis és més difícil. Però elles venen a l’estudi i veuen dibuixos, plans o maquetes de projectes en estat embrionari. I quan un producte arriba al mercat o s’encenen uns llums de Nadal que hem dissenyat, ho celebren com a part de l’equip.

¿De quins hàbits et sents especialment satisfet?

Ens agradava viatjar i ho continuem fent tots quatre. Cuinem junts, fem menjar saludable, tastem coses noves. A casa és habitual gaudir de la cultura. Les nenes ens acompanyen a les exposicions i, encara que el contingut no estigui adreçat a un públic infantil, sempre n’acaben gaudint a la seva manera.

De què no te n’has sortit?

De temes més prosaics, com ara ser més organitzats, més endreçats, sortir de casa amb temps de sobres o anar a dormir més d’hora. A vegades envejo els pares que tenen la disciplina suficient per aconseguir-ho.

Per què els nens deixen de dibuixar?

És força comú. Probablement té a veure amb el fet que en algun moment deuen sentir alguna mena de frustració.

Creuen que no ho fan prou bé.

Cal donar-los més espai i temps per fer-ho i també adequar les tècniques i els reptes a cada edat, que no tinguin por de repetir les coses. A l’escola, si ho comparem amb altres assignatures, el temps dedicat a l’expressió plàstica i artística és insuficient. Quan faig classes en graus i màsters trobo que la capacitat de dibuixar, com una eina més de comunicació i d’expressió de conceptes, és molt limitada.

Quins jocs creatius feu a casa?

Dibuixar, fer cabanes, jocs de construcció. Cada any ens fem les disfresses de Carnestoltes, les pensem junts, les dibuixem i construïm. Un altre repte de cada any és fer la mona de Pasqua per al concurs de l’escola.

Què et preocupa?

La part perversa de la tecnologia i les xarxes socials, alguns continguts de la televisió comercial, el poder del consumisme...

Què descobreixes, com a dissenyador, observant les filles?

M’interessa la manera com la gent desafia l’ús predeterminat dels objectes, com els utilitza amb altres finalitats, i en aquesta pràctica els més petits són uns grans mestres. Observar com juguen és molt inspirador. Tenen una capacitat il·limitada per reinventar la realitat.

Explica-me’n un cas.

L’altre dia la Zoe, tot just amb quatre fustes i cinta de pintor, va fer una pistola molt bonica. Però no li acabava d’agradar. Llavors va anar a buscar uns retoladors i hi va escriure: “Pistola de la felicitat”.

Genial!

I es va inventar que, en lloc de bales, la pistola disparava petons.