Mònica Carulla: “Cal ser actiu per ser creatiu”

Sempre hem viatjat amb llapis, pintures, retoladors, pinzells, papers, llibres, jocs didàctics, càmeres de fer fotos o vídeos. Al cotxe em negava a posar cap DVD i havien de jugar amb adhesius o jocs magnètics, a comptar fanals o al que fos.

Nosaltres encara juguem a comptar camions.

A casa s’estaven hores jugant amb un full de paper a terra. Ara, que ja són més grans, tots dos saben que s’ha de ser actiu per ser creatiu. Actualment hi ha molts inputs que ens fan ser només espectadors i no creatius. Com a pares cal buscar estones i saber tancar televisions i tauletes durant unes hores. Tot i que protestin, sempre floreix la creativitat. A casa la televisió va entrar tard.

Encara la veieu junts?

La televisió la vam introduir veient pel·lícules i ara veiem sèries com Merlí. Ens permet fer debats a casa i reflexionar. Quan un problema el veuen des de fora, són més conscients de tot el que poden fer per canviar les coses. És interessant la seva opinió i fer que entenguin la psicologia dels personatges, que assumeixin les decisions que prenen i què hauria passat si n’haguessin pres una altra.

Com cal tractar els adolescents?

Cal escoltar-los molt i fer que reservin espais per compartir amb la resta de la família. Demostrar-los amor i afecte. Compartir amb ells alguns problemes i fer-los partícips. Fer que se sentin part de l’equip que és la família. Donar-los llibertat i que, per tant, assumeixin la pròpia responsabilitat.

El respecte és un punt delicat.

És el més important. És un moment en què van força crescuts i no s’ha de tolerar mai que et faltin al respecte. És una clau imprescindible perquè aprenguin a conviure amb els altres.

Què cal tenir present a l’hora d’educar bessons?

Sempre has de pensar en el número 2. Qualsevol cosa que els ofereixis ha de ser per duplicat. També a vegades cal ser permissiu amb els seus gustos perquè d’una manera automàtica es volen definir buscant diferències amb l’altre. Quan a un li agrada la pastanaga, a l’altre no. Però la relació entre ells és d’una complicitat meravellosa. Ja de ben petits, quan li donaven un caramel a un i l’altre no hi era, sempre en demanava un altre per al germà.

Com els ajudes a trobar el que volen ser?

Ara estan en una etapa fascinant. Se’ls planteja ja quin batxillerat volen fer i aquesta decisió els durà cap a la carrera que vulguin estudiar. Però, ¿com poden saber què volen estudiar si molts de nosaltres, amb més edat, encara no sabíem què volíem? Ells han de decidir-ho i procurar no equivocar-se gaire. Jo els recomano que detectin les assignatures que realment detesten. Així ja queda una bona part descartada. I amb la resta cal saber si t’agrada perquè només és un hobby o podria ser una professió.

Què és fer de mare?

Oferir amor sense límits. I paciència. Educar valors. Aconseguir que siguin bones persones, que sàpiguen reflexionar amb criteri propi, que no tinguin por. Animar-los a buscar amistats, a entendre que una amistat s’ha de saber cuidar. És una feina preciosa.