Antropòleg i pare de la Naia, l’Alain i la Jara, de 10, 7 i 2 anys. Publica ‘Pare’ (ed. Baobab) il·lustrat per Jordi Solano, on explica els diferents tipus de pares que som. També és l’autor de ‘Nuevos hombres buenos’ i ‘El poder de los chicos’
— Quan tenia cinc o sis anys, amb un amic vam decidir anar a explorar el món amb les nostres petites i fràgils bicicletes. Vam enfilar la carretera del poble, que es diu Alegría [a Àlaba], i ens vam allunyar més i més, fins arribar a la carretera nacional, on vam decidir tornar. Quan vam arribar al poble, no enteníem res. El pare de l’amic ens va venir a trobar amb expressió desencaixada. Mig poble ens buscava. Va ser una experiència impactant que a vegades explico a casa. Va ser el primer cop que vaig ser conscient de les diferents maneres de percebre el temps.
Per als nens, el temps és un misteri. On eren abans?
— A la canalla li encanta fantasiejar amb el pas del temps i intentar imaginar com seran les seves vides en el futur. El que comença sent un joc, a vegades acaba sent un malson. És quan se n’adonen que "esclar, llavors, tu papa, ja estaràs mort". La idea que un dia tu ja no hi seràs els resulta molt pertorbadora.
Què més hi ha de fosc, en la infància?
— Hi ha tanta llum, en la biologia humana, especialment en les primeres etapes de la vida, tanta màgia, tanta bellesa, potència, energia, que em costa veure-hi la part terrible. Aquesta part fosca de la vida potser és més pròpia de l’edat adulta. El que a vegades veiem com a pors infantils potser té a veure amb aquesta capacitat dels nens i les nenes de viure en el present i d’estar totalment connectats amb els seus cossos i les seves emocions.
Parla’m de les teves emocions.
— Tots volem ser bons pares i és lloable que tinguem la virtut com a meta, però en el mateix camí que ens du cap a la virtut, la cura, l’amor, l’esforç i el temps compartit, també hi ha les enrabiades, la por, l’autoritarisme o inclús el tro de la violència. Jo puc ser diferents pares al llarg d’un dia. Uns minuts abans de sortir de casa per anar a l’escola soc un ogre que s’enfada i crida, a l’hora de dinar soc un pesat i ple de normes, i abans de dormir soc un os de peluix. I sovint passa que el pare que pretenem ser no és tant el pare que necessiten els nostres fills com el pare que ens hauria agradat tenir a nosaltres.
M’agrada dir que els pares eduquem amb l’esquena.
— Som allò que fem, no allò que diem. En les relacions paternofilials els pares anem completament despullats. Els fills imiten els comportaments, no les narratives. En la mesura que el nostre discurs sigui més ideològic o idealista, s’obriran esquerdes més profundes entre el que diem i el que fem.
Quines són les teves armes?
— L’amor superlatiu i incondicional, expressat i compartit de manera quotidiana. I també el poder de demanar perdó quan m’equivoco, permetre que sentin la meva vulnerabilitat. Al papa també li passen coses que no entén, també sent por, ràbia i té inseguretats.
M’ha encantat el teu llibre, sincerament.
— Gràcies. Tinc la sort immensa de sentir que visc en una festa perpètua plena d’emocions i de moments entranyables. Mai no hauria pogut imaginar que arribaria a ser tan feliç formant part d’un grup humà boig com és qualsevol família.
