Així fa de pare
Criatures 18/06/2021

Pere Maruny: "Als divuit tothom fora!"

3 min
Pere Maruny és periodista, impressor i escriptor

Periodista, impressor, escriptor i pare del Set i la Juna, d'11 i 8 anys. Activista i cronista en diverses guerres, publica La mort dels altres (:Rata_), un viatge iniciàtic on reflexiona sobre com cadascú arrossega, com pot, la seva veritat.

— Una masia és un seguit de construccions edificades per allotjar bestiar, emmagatzemar el gra, guardar eines i carros i, només una petita part, destinada a l’habitatge. El meu rebesavi no va comprar una casa per viure-hi sinó que va comprar deu vessanes d’oliveres acompanyades d’uns estables i unes corts. 

I ara és casa vostra.

— Vam tenir la sort que ningú fes cap oferta al meu avi per la masia, perquè se l’hauria venut. Els pares van reformar-la. Ara, la precarietat de les nostres vides fa que, en certs aspectes, tornem a maneres de fer i de viure dels avis. Jo em passo moltes hores tallant llenya o desbrossant camps i camins.

Com són els teus fills?

— La petita sempre ha tingut molta personalitat. Amb un any i mig va decidir que no es deia Juna, sinó Nina. I es va passar tot un mes que no et responia si la cridaves pel seu nom. No fa gaire es va fotre de lloros en una font del bosc i ara llueix orgullosa una cicatriu. En Set és tot cor en un cos de ferro. El dia que va conèixer la seva germana a l’hospital, acabada de néixer, se’n va enamorar. Me l’imagino com un petit cavaller sempre a l’aguait de la seva princesa, que és completament autosuficient i no necessita que ningú la salvi, però que secretament li agraeix tenir-lo sempre al seu costat. 

La masia i els fills, passat i futur. 

— Tots estem connectats al nostre passat per una línia més o menys fina, tot i que, en general, no en som conscients fins que ens anem fent grans. La meva primera novel·la, No anem sobrats de bona gent, neix del dol per la mort del pare. És aleshores que sento la necessitat de resseguir aquesta línia que ens condueix al passat. 

Els fills no solen sentir curiositat pel passat.

— Als fills els toca mirar endavant, fins un dia en què sentiran la necessitat de mirar enrere. Potser aquell dia jo ja no hi seré, però espero haver-los deixat prou pistes perquè ells també puguin refer el camí i trobar la seva gent i a si mateixos. Aquell dia descobriran que no estan sols, que hi ha un munt de persones que els han precedit i que els han permès arribar allà on hagin arribat.  

Tu vas marxar aviat, de casa dels pares.

— A casa sempre es deia, mig seriosament i mig de conya, que "als divuit tothom fora de casa!" I així ho vam fer. Jo també els ho dic als meus fills, ara.  

Com recordes l’adeu que, de fet, és també com comença La mort dels altres?

— Per als pares va ser més difícil que per a mi. Vaig marxar de casa i tant podia desaparèixer durant mesos en una selva seguint una guerrilla indígena com ficar-me sota un bombardeig israelià. Però em van donar una lliçó de vida que espero poder transmetre als meus fills: que hi seré sempre i només quan els faci falta. I això és més fàcil de dir que de fer.

"Hi ha un temps per córrer, hi ha un temps per caminar, hi ha un temps per seure i explicar". Així comença el teu llibre. 

— Per poder escriure’l no només calia haver viscut certes experiències, sinó que calia haver-les paït al llarg del anys. I t’asseguro que no hi ha millor digestiu per pair la vida que tenir fills.

stats