Pau Clua: “Cometem errors i no s’acaba el món”

L’1 d’Octubre el vam viure, des de primeríssima hora i fins al recompte, a l’Ateneu L’Harmonia de Sant Andreu, a Barcelona. La meva filla va veure com es feia de dia, com costava votar, com gent gran sortia plorant, emocionadíssima, com actuaven les forces de seguretat. Va passar de l’emoció al neguit, de la felicitat a la incredulitat, de la ràbia a l’orgull de formar part d’allò tan gran que estava passant. Jo li deia que la força de la gent és la no-violència, que aquell era un dia que recordaríem sempre.

Suposo que en va parlar amb els seus companys.

Ella sempre ha conviscut i ha fet amistat amb nois i noies de tota mena. Tant a classe com al carrer, mai no ha tingut problemes, al contrari. Cadascú ha defensat la seva posició, potser al principi amb més vehemència, però l’amistat i el respecte sempre s’han mantingut. En aquest curs, un cop coneguda la sentència, van aparèixer cartells per totes les classes fets pels alumnes, d’un signe i de l’altre. La solució va ser habilitar un espai on tothom pugui penjar el que consideri oportú.

Als setze anys, a vegades costa parlar amb els pares.

A casa no ens costa parlar de política, encara que a vegades sigui difícil saber per què els polítics fan el que fan. Ella no esquiva mai aquests temes. Al contrari, sempre pregunta. Una altra cosa és fer-la parlar, per exemple, de sexe. Aquí la cosa es complica.

¿Amb quina filosofia encares la paternitat?

Com deia Heràclit, tot passa. Qualsevol problema que sorgeixi, per gros que sembli, s’acaba resolent. A vegades sense fer res. Altres cops posant-hi una mica o molta paciència. També pot passar que després d’un problema que sembla irresoluble en ve un altre de pitjor. Cometem errors sovint sense que s’hagi d’acabar el món.

¿I la seva adolescència, també l’estàs vivint amb la mateixa calma?

No cridem el mal temps, però, com deien en aquella sèrie, “me l’imaginava més gran”. Els fonaments de l’educació ja hi són, i estem contents que siguin sòlids. A partir d’aquí, ja se sap, toquem fusta i que sigui el que hagi de ser. Podem enviar les naus, però no sabem contra quins elements futurs caldrà lluitar. Si contra terratrèmols professionals o tsunamis amorosos...

Què et sorprèn de la teva filla?

Espero que no llegeixi aquesta entrevista perquè es riuria de mi durant molt de temps, però em meravella que sigui bona persona i que vagi prenent les seves pròpies decisions. Ella ha decidit, per exemple, que és independentista, feminista o vegetariana. Per bé o per mal, tot i que nosaltres sempre hi serem, ara li toca a ella encertar-la o cometre els seus propis errors.

Tot això és ben normal...

De fet, et diré que sí que espero que llegeixi aquesta entrevista i que sàpiga que algunes frases continuaran formant part de la seva banda sonora, al costat de Txarango o grups asiàtics de música dubtosa i noms impronunciables.

I quines són aquestes frases?

“Endreça l’habitació”, “Perquè encara no ets major d’edat”, “A les dotze a casa” o “¿Si aquest amic es llença per un barranc, tu també ho faràs?”