Julio César Pérez: “Aprenem a educar educant”

Quan dibuixo m’agrada fixar-me en aquestes coses que ens semblen òbvies, que considerem normals, i que són coses que no deixen de semblar-me estranyíssimes, violentes o molt divertides.

Com ara els nens.

Els meus fills formen part de la meva vida. Ells interpreten tot el que els envolta i ho configuren de nou gairebé des de zero. El seu punt de vista és sempre enriquidor, seria difícil no aprofitar aquest regal. El que no faig és fer servir les nostres anècdotes; són només per a nosaltres.

Què et va sorprendre, quan vas ser pare?

La primera cosa és que et converteixes en un cuidador. Deixes d’estar en primer pla, cosa que, vista en perspectiva, és molt bona. T’allunyes una mica de les teves estupideses. D’altra banda, i això és important per a mi, he experimentat una sensació de perspectiva. Ser pare m’ha fet conscient de la meva condició de fill, i això ha canviat la meva manera de veure els pares.

Vas ser pintor, però ho vas deixar.

Després de deixar la pintura, que era una cosa que havia fet des de sempre, vaig passar anys sense tocar un llapis. Després d’un temps vaig decidir tornar a dibuixar, tot i que d’una manera molt bàsica, com ho feia quan era un nen, sense cap ànim de transcendència. Simplement volia tornar a divertir-me, i així ha sigut. La meva creativitat està molt agraïda amb el canvi.

I vas obrir un compte amb el nom d’Amarillo Indio.

El Twitter va ser gairebé una casualitat. Quan tenia una estona -acabava de ser pare i no en tenia gaires- dibuixava i penjava el dibuix. M’agradava la idea de crear una mena de museu virtual, obert a tothom però desconegut per a tothom. És una idea que encara em sedueix. En comparació, fer de pintor és molt solitari.

Educar tampoc és una feina solitària.

Ni solitària ni fàcil. Cada nen és un món i cada persona que educa també. Aprenem a educar en la mesura que avancem en l’educació, a força d’equivocar-nos sovint. Faig moltes coses que pensava que no faria mai. Un amic em va avisar: quan creus que domines la situació, el nen passa a l’etapa següent i cal tornar a començar.

¿Els fills et connecten amb el nen que vas ser? Com?

M’obliguen a jugar o a posar-me, literalment, a la seva altura. Des de més avall es veu tot de manera diferent, tot sembla molt més gran. Els meus fills em fan recordar aquella sensació de totalitat, de present absolut, d’absència de temps.

Què vas viure sent nen que voldries que visquessin els teus fills?

Els teus pares creen un espai on tu et desenvolupes, però tot aquest món es va ensorrant a mesura que passa el temps, encara que hi ha algunes parts que no desapareixen, unes de meravelloses i altres no tant. M’agradaria que el món que la meva dona i jo estem construint per als fills fos com menys invasiu millor, que els acompanyi però que no els limiti.

Què t’agrada fer amb ells?

Som molt bàsics. De moment ens encanta fer l’os, que és rodolar per terra, fent-nos abraçades, mossegant-nos.