Josep M. Castellà Lidon: “Els fills, deixa’ls estar lluny”

El meu fill parlava molt de petit i a partir dels dotze s’ha fet més silenciós. Ara és ella la qui parla. Han acabat fent els rols verbals típics masculí i femení. Ell juga a videojocs i parla com un científic, ella participa en les xarxes socials i vol ser dibuixant. Ell escolta jazz i músics alternatius, i ella és seguidora dels grups coreans de K-pop. És una d’aquestes noies que defuig el rosa i li agrada vestir-se com un xicot, però és profundament femenina, sobretot pel que fa a l’expressivitat que té quan parla.

I com els sents parlar?

Ells parlen com els companys de classe. L’expressió llengua materna és falsa. Als meus els he arribat a sentir a dir ningun i això olora malament. Però l’estil del discurs, l’argumentació, això sí que ho agafen imitant els pares. Els escolto com enraonen i em sento a mi mateix. La capacitat d’explicar-se s’adquireix a casa, i també una mica sentint els docents a classe.

Com a especialista en la matèria, suposo que els ajudes a preparar les presentacions orals que els toca fer.

Els ajudo, esclar, i ens ho passem molt bé fent els assajos. A l’institut els fan parlar en públic, és cert, però no els ensenyen a parlar. Al cap de la secundària, els estudiants hauran fet algunes desenes de presentacions, però l’aprenentatge que hi tindran serà quasi de generació espontània. La majoria de docents no tenen formació en oratòria, és un buit que tenim com a país. Fa trenta anys que ho diem i continua gairebé igual. Potser ara es comença a moure.

Concretament, què els aconselles per parlar bé?

Els dono tres consells. Primer: prepara molt la presentació perquè després la puguis improvisar. Segon: el powerpoint no és important, no deixis que et tapi com a orador. I tercer: estima el que expliques, al capdavall són les teves paraules.

Els adolescents poden arribar a parlar amb una vehemència que intimida.

Els pares també podem ser vehements i tossuts. I, a més, quan érem adolescents fèiem com ells. Patim una amnèsia generalitzada: el rector no es recorda de quan era escolà... Però les generacions no canvien gaire. És fals que els joves d’ara no s’esforcin, que no tinguin valors, que no lluitin. Els adults menyspreem el present perquè enyorem la vitalitat que teníem quan érem joves: és el mite de l’edat d’or. No és que el món abans fos millor, és que ens fem vells! Per entendre’ns amb els fills no hem d’oblidar com érem ni com som, perquè, generalment, en ells més que en ningú hi veiem amplificats els nostres defectes; el problema és que els volem corregir... només en ells.

Quins errors cometem habitualment els pares?

Hi ha gent convençuda que si els crien així o aixà, els fills seran de tal manera. Però seran com vulguin. És una dèria de control, sobretot de les mares, perquè han tingut els fills a dins i els senten quasi com una part pròpia. Però perquè els fills siguin propers, se’ls ha de deixar estar lluny.

De tot el que t’han dit els fills, quina frase recordes especialment?

La meva filla em va dir una vegada de broma, o potser no: “Et penses que ets molt savi i no ho ets”. I he de dir que em va fer pensar de veres.