Josep López Romero

“No jutgis massa un adolescent”

Periodista, ‘coach’ d’escriptura i pare del Martí i la Rita, de 20 i 16 anys. Presenta ‘El pequeño libro para mis hijos adolescentes’ (ed. Alienta). Va escriure ‘El valor del samurai’ (Planeta). Més informació a joseplopezcoaching.com

Josep López Romero és periodista / PERE TORDERA Zoom

A principi d’estiu la meva filla em va dir “Papa, he planificat l’estiu i estaré amb tu i la mama uns dies; la resta aniré aquí i allà amb els amics. No patiu, he previst el tema del transport, les despeses, etc.” Em vaig adonar que s’havia fet gran de cop. Ja no em necessita per decidir què fer ni quan fer-ho. D’una banda, és un orgull i un descans, de l’altra, és una pèrdua. A estones visc el dol d’haver perdut la meva nena i a estones l’alegria d’haver guanyat una filla amb qui pots parlar de tot i tenir complicitats.

En el llibre cites Aldous Huxley quan diu “l’amor foragita la por i la por foragita l’amor”, però els pares sempre patim.

Si per les nostres pors els sobreprotegim, no els deixem créixer, els frenem, i això no és amor. Amor és voler que explorin i trobin el seu camí, encara que ens faci patir. Els volem protegir per evitar-los el dolor, i ens oblidem que el dolor forma part de la vida i han d’aprendre a gestionar-lo.

Quines frases recordes dels teus pares?

“No aconsegueix més qui pot, sinó qui vol”. Quan era adolescent creia que era millor que ells i que no tenien res per ensenyar-me, però amb el temps he anat reconeixent la meva supèrbia. No sé quines frases recordaran els meus fills de mi. M’agradaria que recordessin l’actitud d’estar obert a la vida, amb curiositat per tot i ganes d’aprendre.

¿Deixen rastre en els fills els nostres fracassos emocionals?

Ells pateixen quan nosaltres patim. Això és així. La meva filla, ara que ja és més gran, m’ha confessat que quan la seva mare i jo ens vam separar ella plorava d’amagat a les nits, tot i que davant nostre feia veure que no passava res. Pobreta, només tenia vuit anys. Però no crec que li hagi creat un trauma. És important parlar de les coses obertament, reconèixer davant d’ells que no som perfectes, que cometem errors i ens esforcem per esmenar-los.

Som uns pares que no hem tingut gaire pudor a l’hora d’admetre errors.

I és un gran alliberament. El meu pare, pobre, estava convençut que abraçar els fills o mostrar els sentiments li restava autoritat. Ara sabem que això no va així. Jo abraço constantment els meus. I he plorat davant d’ells.

Com has portat l’adolescència?

Els pares no som els col·legues dels fills, som una figura afectiva i normativa. He descobert que si no els jutges i adoptes una actitud més passiva, si no insisteixes perquè t’expliquin la seva vida, sovint venen a explicar-te-la. Encara que facin veure que passen de nosaltres, no és així.

¿Vols dir que encara som un model per a ells?

Per a un adolescent els pares ja no són el gran referent, però encara són el model d’adult en què més es fixen, per proximitat i per vinculació emocional. No podem ensenyar a un fill a tenir una vida feliç si la nostra és un desastre. Nosaltres també hem d’esforçar-nos i seguir aprenent cada dia a ser millors persones: per ells i, sobretot, per nosaltres.