Joan Buades

“El somni educatiu s’ha acabat”

Escriptor, professor de literatura i pare de la Paula i la Maria, de 21 i 19 anys. Va ser diputat d’Els Verds, i publica un assaig radical i imprescindible, ‘Educar, per a què?’ (MésLlibres), per retrobar la vocació de mestre en temps incerts

Joan Buades és escriptor i professor de literatura / SARA CABARROCAS Zoom

No pot ser que els nostres fills surtin de la universitat sense saber què és l’emergència climàtica, que a meitat de segle caldrà alimentar 10.000 milions de persones, la majoria asiàtiques o africanes, o que només 26 persones tenen tants diners com mitja humanitat.

Et faig la pregunta del teu títol: per què educar?

Per ser persones i no objectes d’un sol ús. El capitalisme ens educa per ser una mena de start-up individual en un món de tots contra tots. Cal educar per adonar-nos del vincle orgànic, natural, que protegeix la vida, i del lligam social, de la bellesa i del sentit que proporciona cooperar i compartir.

Això és ara, en ple confinament, especialment important. Però, què haurem de fer quan tornem a sortir?

La clau és democratitzar els centres. En lloc de ser gestionats com empreses privades on tot el poder el tenen els equips directius, les direccions haurien de ser triades per la seva comunitat educativa, professorat de base, famílies, alumnes. Això els obriria al barri, a la comunitat, i permetria reduir la burocratització i posar en marxa iniciatives comunitàries que ajudessin a compensar la desigualtat social creixent. Cal recuperar el prestigi i l’extensió d’una escola pública democràtica, on fills i filles de famílies precàries trobin un oasi on prosperar.

Explica’m que és un JPS.

Un jove pobre sobrequalificat. El somni educatiu, aquell somni que estudiant màsters i postgraus podies assolir una posició professional i social, s’ha acabat abruptament. Ara molts joves trilingües graduats i amb màster no arriben a cobrar mil euros al mes. Són els precaris més qualificats de la història. Aquí i arreu estan en un cul-de-sac vital. Ningú no sap fins quan aguantaran sense rebotar-se contra un sistema que els converteix en mercaderia low cost.

Amb quines paradoxes t’has trobat quan les filles t’han demanat consell?

La més important: superar la pregunta de per a què serveix estudiar si el món va com va. La pregunta ha de ser: com puc cultivar allò que porto dins, que em fa ser qui soc com a individu singular, per ajudar la comunitat a tenir un futur desitjable? En el seu cas, triar medicina o global studies va ser una decisió seva que va tenir en compte aquesta reflexió.

Explica’m una conversa recent.

La més jove va qüestionar-se la validesa d’estar cursant la carrera de global studies i es plantejava de què trobaria feina. Li vaig fer veure que l’important era que havia triat una carrera que li estava obrint els ulls al món de la globalització capitalista, que mai no havia vist a l’escola abans, i que aquests estudis li permetrien col·laborar amb una ONG o amb institucions que treballen en favor de la seguretat climàtica, la protecció social o la feminització de la governança mundial.

Quina frase pot resumir com fas de pare?

Mon pare, un electricista sense estudis, em va llegar dues frases que m’han ajudat molt: “Casa nostra és una casa democràtica: s’hi ha de poder parlar” i “No entenc què fas però, si em necessites, em tindràs al costat”.