Javier Valverde: “Tirar la tovallola no és una opció”
Psicopedagog, especialista en adolescència i pare d’una noia de 18 anys. Publica ‘40 marrones con hijos adolescentes y cómo afrontarlos con cariño’ (ed. Larousse), il·lustrat per Silvia Sáez, un llibre amb molta informació i sentit de l’humor
Sovint pares i fills tenen expectatives irreals que van aterrant conforme l’adolescència avança. Aquest aterratge no sempre és fàcil. La clau en aquesta relació és la coherència entre el que es fa i el que es persegueix.
La teoria sempre és fàcil...
La millor pràctica és la que va precedida de la millor teoria. Saber i conèixer ajuden a l’acció. La teoria i la pràctica mantenen una relació dialèctica, parlen, van de bracet, es retroalimenten.
Com és que els adolescents tenen aquesta enorme capacitat d’esgotar la paciència dels seus pares?
Perquè som humans i, per tant, som expectatives en moviment. Quan aquestes expectatives no es compleixen, la paciència s’acaba i la relació es tensa. És natural que hi hagi moments de tensió entre els adolescents i els pares, però els hem de saber gestionar.
Hi ha qui acaba pensant: “Mira, fill, el problema el tens tu, espavila’t”.
Tirar la tovallola no és una opció amb ningú. També moltes de les nostres conductes esgoten la seva paciència. Ells s’han cansat del model de relació infantil basat en la protecció. Volen canviar la relació. No saben cap a on, però ho necessiten.
Ja ho entenc.
Sovint ells també es cansen de nosaltres, però ho gestionen d’una altra manera, amb rebuig, reafirmació i exabruptes que ens poden treure de polleguera. D’entrada, calma. Només la calma ens dona la llum que necessitem per entendre’ls.
Què és important entendre?
L’adolescent s’encén ràpidament. Nosaltres, en canvi, ens escalfem a un altre ritme, com el d’una planxa dels anys 70, a poc a poc. El pares hem d’aprendre a desactivar la planxa abans que esclati el quadre elèctric. Cal pensar de manera raonada i raonable, i això no és possible sense la calma. Jo he de gestionar el patiment mantenint una conversa raonable amb mi mateix i no deixant que m’assaltin alarmes infundades. Sempre hi ha un cert neguit, però la meva filla i jo ens tenim molta confiança. Tenim una complicitat i una coneixença mútues. Arribats als divuit anys, hi ha aspectes de la seva vida en què els pares no tenim res a dir. És el preu de la seva independència. Els adolescents s’exposen, busquen, assagen, proven, estimen, fracassen i se’n surten. I els pares sovint ens alarmem sense fonament i fiquem la pota. La calma i la confiança són clau.
D’acord, cal confiança, però a vegades veus un adolescent molt preocupat per una estupidesa.
A vegades la manera de veure el problema és part del problema. Per entendre’ls cal reduir la distancia semàntica i emocional, i això demana una actitud de confiança i disponibilitat vital que sovint els pares no tenen. Per reduir distàncies cal una escolta activa, una observació atenta. Per tu pot ser una estupidesa no anar a una festa, però el teu fill ho viu com una qüestió d’acceptació del grup. Per a un adolescent no hi ha situació més dura que no tenir amics, no ser acceptat.
Tot es pot veure de mil maneres.
Hi ha un vell principi cognitiu que diu: la realitat no és el que et passa, si no el que fas amb el que et passa.
