Família 16/06/2018

Ignasi Llorente: “L’aprenentatge no s’acaba a l’escola”

Divulgador de la ciència, escriptor i pare de la Jana i la Vinyet, de 10 i 8 anys. Expert en comunicació i TIC, col·labora amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat i publica ‘La història de la ciència com mai te l’han explicat’ (Angle Ed.)

i
Francesc Orteu
2 min
“l’aprenentatge no s’acaba  a l’escola”

Tots naixem sent curiosos per naturalesa i és culpa de tots que aquesta inclinació es perdi. Si als adults ens costa admetre la nostra ignorància, no podem esperar que els nens tendeixin a actuar de manera diferent.

Què fas per estimular la curiositat de les teves filles?

Sincerament, no crec que faci res, més enllà de seguir estudiant i mirant d’aprendre coses. No ho faig per donar-los exemple, però sovint em veuen encuriosit aprenent alguna cosa. M’agrada que vegin que l’aprenentatge no s’acaba a l’escola. Fa poc vam tenir una conversa sobre això.

Com va anar?

Els vaig confessar que, en realitat, no m’entusiasmava llegir. La petita no s’ho creia perquè, segons ella, em passo el dia llegint. Li vaig explicar que ho feia per aprendre coses, que allò que em feia gaudir no era exactament la lectura sinó l’aprenentatge. Li vaig assegurar que si en el futur s’inventava un mètode més eficaç per adquirir coneixements, segur que el faria servir.

Parleu de ciència?

Més que donar lliçons científiques a les meves filles, procuro introduir-les en el mètode científic. La ciència no és un conjunt de respostes, sinó una manera de fer-se preguntes. I fer-se preguntes senzillament forma part de la nostra vida. Ens les podem fer sopant, anant a l’escola o mirant la tele.

Explica’m una situació.

Fa uns dies va sortir a la tele un jugador d’hoquei sobre gel que havia patit una lesió i els vaig preguntar si creien que aquell era un esport violent. Em van dir que sí i els vaig demanar si havien vist mai el resum d’un partit. No, em van dir. D’aquests esports minoritaris -els vaig fer entendre- només se’n parla quan hi ha notícies greus i, per tant, en tenim una imatge distorsionada. El mètode científic és això: preguntar-se si els nostres coneixements tenen o no una base prou sòlida.

Què és fer de pare?

Uf, encara no ho sé. Veig que hi ha pares que sembla que tinguin molt clar què necessiten els seus fills. La meva dona i jo ens ho qüestionem molt sovint. Ens agradaria que les nostres filles puguin decidir quin serà el seu camí a la vida. Encara són petites i procurem que visquin un ventall d’experiències tan ampli com sigui possible. Sovint tendim a classificar les activitats per edats però, en realitat, l’art i gairebé qualsevol experiència es pot gaudir a qualsevol edat.

Posa-me’n un exemple.

No fa gaire vam veure junts 2001: Una odissea de l’espai. Jo només els volia mostrar la primera part de la pel·lícula, la del despertar de la humanitat, però davant la meva sorpresa, elles em van demanar de continuar veient-la.

Caram.

Així que al final la vam veure sencera i, en cada part, jo els explicava què creia que volia dir. Em va sorprendre la naturalitat amb què van gaudir d’una pel·lícula considerada molt difícil d’entendre, fins i tot per a un espectador adult. Al cap d’uns dies em va caure literalment la bava quan la filla gran em va dir amb tota naturalitat: “Papa, a la resta de la pel·lícula, hi ha més salts evolutius?”

stats