Esteve Plantada

“Ets pare i convius amb l’angúnia”

Periodista cultural, poeta, crític de cinema i pare de la Farners i la Isona, de 6 i 3 anys. Fa classe al màster de periodisme literari de la UAB, col·labora en diferents mitjans i publica el poemari ‘Troncal’ (LaBreu Edicions). A Twitter és @eplantada

Esteve Plantada és periodista cultural i poeta / FRANCESC MLECION Zoom

Em baso en fets empírics: racionalitzar no surt a compte. Sempre l’erres. Ser pare és no tenir plans. Prefereixo anar fent, acompanyar. Ser orgànic, en el sentit d’atendre les necessitats del moment, sense planificar.

Massa teories, oi?

He constatat que cada nou concepte que incorporem a la nostra manera de pensar implica una nova por, una nova angoixa. Val més posar en fred cada cosa que et vas trobant, cada concepte. No atabalar-s’hi gaire. En aquest sentit, no soc un pare patidor.

¿Això vol dir que no t’enfades gaire?

L’altre dia les vaig renyar. Totes dues estaven assegudes escoltant mentre jo amb un to de veu alt els deia: “Jo volia unes nenes que no fossin tan rondinaires”. Uns segons de silenci. S’aixeca la petita, em ve al costat i em diu: “Papa: no hem sortit gaire bé, oi?”

Què t’agrada especialment?

M’encanta explicar detalls de cançons, d’autors, de llibres. M’agrada que entenguin d’on surt un poema, què fa gran una escena, que entenguin com pot ser de grandiosa una melodia o un arranjament si en coneixen els perquès. M’encanta compartir el que sé i em fascina.

Per què desitgem tenir fills?

Crec que és una manera de retornar tot el que tu has rebut. Per a mi tenir fills és vessar passions, compartir-les, ser partícip d’un aprenentatge. Tinc la necessitat de compartir el meu univers, d’explicar-lo i de fer que les meves filles trobin la seva pròpia passió per les coses, que pot coincidir o no amb la meva.

Què és ser pare?

Generositat. Una fortalesa que desconeixia. Molta passió. També pors. Però, sobretot, és que l’ego se’t desfaci. El jo es desfà per acompanyar i ajudar a créixer dues petites llavors que encara no saben res del món on les he portat.

Cita de Troncal : “El present és / l’únic testimoni. / Però no tinc temps de viure’l”. Ser pare ve a ser això.

No tenim temps per a res. Anem collats, tenim obligacions, dormim poc i malament, quasi mai d’una tirada. El gran canvi respecte a la vida anterior és que sent pare no pots calcular res. Cert. Però també hi ha alguna cosa que et fa treure hores i forces d’on calgui, que fa que no defalleixis.

Un altre vers: “No és amb els peus que arribes lluny / sinó amb l’angúnia que t’hi empeny”.

Ser pare és conviure amb l’angúnia, i com més aviat ho entenguis millor. La incertesa ens guia i ens empeny, literalment, més que no pas la decisió i la voluntat. Vivim en una lluita constant amb l’ideal que vam marcar-nos quan no teníem fills. La realitat mai no té res a veure amb aquell paisatge idíl·lic. I en l’aventura, l’angúnia és una constant. Però cal anar tirant, sense pensar-hi gaire.

“La poesia no pot tenir futur. / És l’alè d’ara mateix”.

Si parlem de paternitat i futur em ve al cap la pel·lícula Interstellar. En una escena, el personatge de McConaughey li diu a la filla que els pares “som aquí per ser els records dels nostres fills”, que “som el fantasma del futur dels nostres fills”. Sempre hi he pensat i em fa sentir molt trist. Quan fem de pares estem construint records per quan no hi siguem.