Víctor Panicello: “Tendim a la grandiloqüència”
Escriptor i pare del Marc i l’Albert, de 18 i 14 anys. Ha escrit sobre nens invidents, amb càncer o joves que pateixen anorèxia fent que ells també escriguin. Ara publica ‘Pedres al camí’ (Comanegra), escrit amb joves en risc d’exclusió social
Ningú no entén res de l’adolescència, ni els mateixos adolescents. Jo recordo que no entenia res. Als pares els pot semblar que tenen alguna mena de pla, però no en tenen cap. I és que la vida és com anar afegint peces de Lego, però això no vol dir ser capaç de fer una figura.
A tots ens costa trobar sentit a la vida.
Quan ens fem adults tendim a creure que quan érem joves teníem les coses més clares que els nostres fills, i no és cert. Nosaltres no teníem cap pla de vida, com tampoc el poden tenir ells. Els demanem que es defineixin, que prenguin decisions, que estabilitzin el seu caràcter i moltes coses que a nosaltres ens van costar molts anys, coses que potser encara no hem aconseguit.
Molts joves se sentiran feliços quan llegeixin això.
Quan demanem a un adolescent que tingui un pla li estem afegint una pressió excessiva en un moment en què tot just està començant a entendre què vol dir això de viure, intentant inventar una vida autònoma fora de la família.
Per què és tan feixuc conviure amb els adolescents?
Perquè encara no tenen sentit de la mesura i tot ho viuen amb una gran intensitat, tant positiva com negativa. Per aprendre a tenir sentit de la mesura cal transitar per aquesta època desmesurada.
Cal deixar fer, doncs.
Les coses es descobreixen per contrast. T’adones de la part positiva quan experimentes la part negativa. Cal deixar que pateixin, que sentin la solitud, la incomprensió, que ho visquin en la seva pell, perquè això farà que entenguin millor la solitud o el dolor dels altres.
Què més has descobert com a pare veterà?
Que fem moltes teories sobre què vol dir fer de pare, però en realitat no fem una feina tan important com creiem. Sembla que quan ens pregunten coses vulguem lluir-nos i a l’hora de respondre tendim a la grandiloqüència.
Quina gran veritat.
Però quan un fill pregunta vol una resposta concreta i ràpida. No li interessen les nostres reflexions. Quan jo m’allargo en les respostes, gairebé sento el clic que fan quan desconnecten. I tot el que afegeixes no serveix absolutament per a res. A més, passa una altra cosa.
Quina?
Tenim massa especialistes que contínuament ens diuen el que fem malament com a pares, i aquests dubtes els acabem traslladant als fills. Les coses en realitat són molt més fàcils. Estem sobreinformats en tot i acabem pensant que hem de construir una teoria pròpia sobre tots els temes. La sobreinformació i la sobrereflexió pateix-la tu, si vols, però no la traspassis als teus fills.
Quin és el perill de tenir massa teories?
Que quan el nostre fill no funciona segons les teories que estan de moda, ens sentim perplexos i això complica la relació amb ell. I el nostre fill tot això no ho entén, perquè no viu pendent d’aquestes teories. En molts aspectes, els nostres fills no ens entenen gens i el que solen fer és donar-nos la raó i passar de nosaltres.
Sàviament.
Amb els fills oblidem que les persones no som línies rectes, som oscil·lacions.