Raül Garrigasait: “Només pots ensenyar allò que estimes’

De petit anava amb els pares a veure masos, dòlmens, esglésies aïllades, arbres estranys, i en cada lloc hi solia sorgir el nom d’algun personatge i un parell d’anècdotes. Les històries que sentia parlaven de gent feta a si mateixa, que desconfiava de les lleis i de les paraules fines. A Els estranys hi ha personatges i maneres de narrar que he sentit a casa, i a l’hora d’escriure m’ha ajudat tenir present aquell estil directe i entretallat de la gent que s’ho passa bé explicant històries de viva veu.

Com la de mossèn Benet.

Un canonge guerriller, d’un catolicisme popular, blasfem i etílic. Una manera de ser força corrent al Solsonès.

Explica al teu fill qui eren els carlins.

Eren una colla d’amics esbojarrats, als quals els agradaven els sants de fusta i fer soroll, i que els feia molta ràbia que els canviessin les coses de lloc, com a ell.

Vas ser nen a Solsona, els teus fills ho són a Barcelona.

Uf, això per a un solsoní és una qüestió delicada! Tot i viure a Barcelona continuem anant molt a Solsona. Però és evident que ells no parlaran com jo, i que els seus amics seran de Barcelona. Sé que és ridícul, però em fa sentir una mica culpable. No tindran una infantesa sense semàfors. No correran com salvatges pels camps de blat. No podran anar-se’n de casa sense avisar i tornar amb els genolls ben esgarrinxats. En tot això hi ha narcisisme de pare. Voldríem que els fills tinguessin els mateixos records que nosaltres. I això és impossible, fins i tot si visquéssim a Solsona.

Però, per una altra banda...

Vivint a Barcelona tindran un contacte íntim amb la vida urbana, s’acostumaran a viure en un entorn que canvia a tot drap, que canvia de gent, de botigues, d’aparença. S’acostumaran a viure entre desconeguts, entre cotxes, i els serà més fàcil que a mi conviure amb tot això.

Has sigut pare fa poc.

Els mesos previs al naixement i els primers de paternitat són una època de bogeria científica: intentem tractar els fills no segons els consells de persones properes, sinó segons receptes d’experts que hem llegit. Volem controlar-ho tot, fer-ho tot perfecte. En això fracassarem sempre i hi perdrem els nervis.

Per tant, què has après?

Que és important respirar fondo. I que tot va més bé si en lloc d’estar tan a sobre dels nens els deixem fer. I que potser l’únic que podem ensenyar als fills són les coses que estimem.

Quina gran cosa acabes de dir.

D’entrada potser ells passaran, però més endavant tindran present que algunes coses són valuoses per a algunes persones. M’agradaria que sabessin això, que sembla poc, però no ho és.

Dels llocs que descrius a la novel·la, amb quin hi tens un vincle especial?

Amb tots. Em ve al cap el pla de Riard, a la carretera que va de Solsona al Port del Comte, que feia sovint amb la família per anar a la neu. Després de molts revolts arribàvem a aquell altiplà llarguíssim, entre camps nevats, amb les muntanyes que s’alçaven davant nostre. Semblava que s’aturava tot. Cada cop que hi passàvem em tornava una mica més contemplatiu.