Pep Puig

“Cal posar-hi humor i imaginació”

Escriptor i pare del Nil, de 8 anys. Guanyador del premi Sant Jordi 2015, és professor d’educació postural i publica ‘Els metecs’ (Empúries), la història de quatre amics que afronten la paternitat amb perplexitat i humor. Llegiu-la

Pep Puig és escriptor / PERE VIRGILI Zoom

Hi ha una tensió molt forta entre el que som com a homes i el que se suposa que hauríem de ser com a pares. Podem dissimular, però la conciliació entre la nostra part biològica, l’emocional i la cultural la portem molt malament. Només cal anar a un parc infantil i veure les cares dels pares i les mares. On és l’alegria, nois? I que consti que jo al parc sempre m’ho he passat bé amb el meu fill. El que no suporto són els altres pares i mares, i ells a mi tampoc.

Quin sacrifici fas com a home per ser pare?

No mirar les mares. És broma, però no ho és. Els homes mirem les dones. Projectem i imaginem, i de vegades el sacrifici respon a una insatisfacció molt íntima, tant d’elles com de nosaltres.

Parles amb la sinceritat d’un separat.

A part de ser pobre, soc un pare separat. Però no crec que sigui un problema ser pare. O, en tot cas, plantejar-m’ho com un problema em semblaria molt injust. Ser pare és meravellós i comporta moltes dificultats. Un problema és ser pobre o ser del Madrid!

Com us va, a tots plegats, després de la separació?

La situació ha evolucionat menys del que m’agradaria. Ja m’havien advertit que les convalescències en aquests casos duren el que no està escrit i que mai t’acabes de separar. Però també m’asseguren que el temps ho acaba curant tot, i aquesta és la meva esperança.

El temps fa coses sorprenents.

Per no parlar només del meu cas, crec que la gent, quan se separa, ja duu molt de temps separant-se. Vull dir que el trencament quasi sempre és previ, i quan finalment et separes el que fas en realitat és apartar-te de l’altre. I per tant, també del teu fill. Això provoca un dolor i un gran desordre al principi, també per al fill, i el que cal és fer bé les coses.

No és fàcil.

Fer de pare és un repte majúscul i hi ha la infància del teu fill en joc, i això és sagrat. Sovint cal dissimular com ho feia el pare de La vida és bella perquè els fills no s’adonin de la magnitud de la tragèdia. Quan hi poses humor -i molt d’amor, esclar- al final la realitat imaginada s’acaba imposant. En l’educació la mirada és bàsica. El món no és tant com és sinó com volem que sigui. Després ja serà com hagi de ser, però mentre ens fem grans cal posar-hi molt d’humor i imaginació.

Explica’m alguns hàbits.

Ara mateix són dies de canvis i, per tant, de poques rutines. De fet, les trobo tant a faltar que quan en tingui un parell o tres me’n sentiré molt content. Com s’agraeixen, de vegades!

T’enyores, veig.

Enyoro el meu fill, constantment. Quan no estic amb ell, i fins i tot quan hi estic. I em sap greu que aquesta noblesa i bondat, aquesta dolçor, no la pugui viure moltes més hores.

Et volia dir que el teu llibre em fa feliç.

Gràcies. La literatura t’ha de permetre explorar una certa intimitat no oficial. Els pares i les mares vivim temps complicats. Sento que estem força barallats i que ens costa trobar el nostre lloc al món. Però amb humor, i una certa mala llet si cal, ens en podem sortir. Això sí, junts.