Escriptor, bibliotecari i pare de la Noa, de 8 anys. Autor de Simulacions de vida i Estació Boira, publica L’estrany miratge (Males Herbes), una barreja trepidant de novel·la negra i ciència-ficció ciberpunk.
— Ser pare és un canvi radical de perspectiva, és un saníssim desplaçament del focus d’atenció que, paradoxalment, et permet conèixer-te millor que mai i descobrir facetes de tu mateix que desconeixies. En l’anterior novel·la, Estació Boira, ho comparava amb una mena de síndrome d’Estocolm.
Com si el teu fill et segrestés...
— A partir del naixement del fill, per la seva total dependència, el segrest de la teva vida prèvia és absolut. Llavors el fill va avançant a poc a poc cap a una major autosuficiència que un dia el portarà a la independència total, i tu en seràs testimoni amb una barreja d’orgull i de sensació agredolça pel pas inexorable del temps.
L’estrany miratge comença amb uns pares que encarreguen l’assassinat del fill.
— És una decisió terrible, però s’hi veuen abocats per diverses circumstàncies que no convé desvelar. És una arrencada potent, no només perquè ajuda a marcar el to, sinó també perquè planteja diversos enigmes al lector. ¿Què pot portar uns pares a encarregar la mort del propi fill? I, ¿qui s’amaga darrere la recompensa que s’ofereix després del crim pels caps de les dues mercenàries que l’han executat? A més, en el llibre apareixen dues relacions mare-fill totalment oposades que funcionen com a motor de la història.
Què t’inquieta del món que heretarà la teva filla?
— En l’àmbit global, l’extenuació planetària i el consegüent canvi climàtic que, tot i que ja comença a semblar irreversible, seguim afrontant des de la submissió als interessos econòmics. En l’àmbit més nacional, la preocupant involució que la nostra societat està patint en termes de masclisme i homofòbia, de la mà d’una ultradreta que està aconseguint que actituds reaccionàries arrelin entre les noves generacions.
Quins són els aspectes més delicats, a l’hora d’educar?
— A vegades certes situacions em poden sorprendre amb la guàrdia baixa, i corro el perill de no donar-hi la importància que poden tenir per a la meva filla. De la mateixa manera, he de saber no sobredimensionar coses que als seus ulls de nena encara no tenen transcendència.
En què t’esmerces especialment?
— En no allargar els desacords. En parlar, escoltar-la, entendre la seva postura i mirar de raonar amb ella. Moltes vegades és més fàcil dir-ho que fer-ho, però, si van mal dades i es bloqueja o plora, el primer pas per poder seguir sempre és una bona abraçada.
Què et fa dubtar?
— Hem ensenyat a la nostra filla a ser sempre educada i respectuosa amb els altres. Creiem que és la millor manera d’anar pel món. Però quan es troba en situacions en les quals algú fa el que li dona la gana, sense pensar en res ni en ningú, costa fer-li entendre que la manca de civisme d’alguns no és excusa per deixar de fer el que és correcte. És complicat trobar l’equilibri entre aquesta idea i que tampoc es pot anar amb el lliri a la mà.
Un moment que recordaràs sempre.
— Després d’uns dies de pluja, un matí el temps va canviar i de camí a l’escola va dir a la seva mare: "Estic tan contenta que he fet sortir el sol!"
